Publicitat
FÈLIX COLOMER

Els feixistes de balcó

[Per Fèlix Colomer, dramaturg i cineasta]

La Covid-19 és història del present perquè el que està provocant és nou en el món contemporani: atur històric, la contaminació baixant com feia dècades que no ho feia i la disciplina de les societats democràtiques cap als seus governs.

Focault afirmava a un passatge de Surveiller et punir:“La pesta, com a forma del mateix moment real i imaginària del desordre té per correlat mèdic i polític, la disciplina” (Foucault, 1975). I Camús a la novel·la La Peste: “El pitjor de la pesta no és que mati els cossos, sinó que despulla les ànimes i aquest espectacle acostuma a ser horrorós” (Camús, 1947).

En un món en què cada persona té una opinió diferent del món, el govern ha aconseguit, a partir d’uns discursos buits de significat, generar un discurs únic. Tothom a casa. El discurs de la por ha aconseguit que tothom beneeixi una mesura tan extrema que hauria fet reflexionar tothom fa només uns mesos. L’estat ha posat en marxa militars per espantar la població (es parla de guerra des de les institucions), han aparegut els anomenats “feixistes de balcó” preparats per denunciar qualsevol persona que passegi pel carrer i trobem un únic discurs a la tele, a Twitter i als diaris: “Queda’t a casa. Si no ho fas, ets un egoista i irresponsable”. Els polítics que han ordenat i els ciutadans que han acatat són els mateixos que fa dos mesos es queixaven d’anul·lar congressos de telefonia o partits de futbol, els mateixos que deien a la població que no compressin màscares i els mateixos que deien que el virus no arribaria mai a Espanya.

Els mateixos (polítics, experts i sanitaris) que van errar de forma desproporcionada han canviat el discurs de la nit al dia, i una altra vegada, la massa acrítica els ha donat la raó sense el menor esperit crític. Fent una cerca ràpida al Google t’adones que països fronterers amb la Xina com Taiwan o Hong Kong amb molta prevenció, informació a la població i sense mesures extremes com confinaments dispars (passejar no, treballar sí), han tingut menys de 200 infectats pel virus. De fet, la Xina i Espanya són els únics països on no es pot sortir a passejar. Amb això vull dir que el que ens han venut com a correcte no és a així a altres països, per tant, algú s’equivoca.

La pèrdua de democràcia que estem patint aquests dies amb una retirada de drets sense precedents (dret al lliure moviment de les persones, dret a protesta, dret a manifestació, etc.) m’espanta. Però no per les mesures en si (que no entraré a valorar si són correctes o no), sinó per la nul·la crítica ni debat que han tingut de part de la majoria de sectors. S’ha prohibit socialment plantejar aquest debat. Només aquells més atrevits han començat a expressar opinions discordants amb els governs espanyol i català. Espanya ha imposat 150.000 sancions amb només dotze dies, el triple que Itàlia en un mes. Les xarxes van plenes de vídeos en què es veu la brutalitat policial (com sempre hi ha hagut a aquest país, però amb una diferència, ara és aplaudit per la gran majoria de la població). A més, ara es comença a debatre que la gent que necessita sortir (nens autistes, adults amb discapacitats, etc.) duguin un braçalet blau. Aquesta mesura pròpia d’altres temps que es porta a terme només per contenir els “feixistes de balcó”.

Per acabar en clau local, m’ha sorprès que la policia municipal destini recursos a comprar uns drons per espiar els dos o tres runners que trobarà corrent pel Ripoll, quan fa anys que tinc amigues que no hi corren ni passegen per les agressions masclistes que han sofert, ja que mai hi ha hagut vigilància de cap mena (quan abans sí que era necessària).

Serà molt curiós veure com es parla de la crisi sanitària del coronavirus d’aquí a uns anys i si es té un discurs diferent del tan homogeni (i subjectiu) que tenim ara mateix. Per sort, els últims tres dies han començat a sortir molts articles en l’aspecte contrari i aquest pretén ser-ne un altre.

Publicitat
Comentaris
To Top