[Per Joan Cuevas, cap de projectes de la Fundació Bofill i patró de la Fundació Idea]
Estem patint un terratrèmol de dimensions extraordinàries pel que fa a salut. A Sabadell l’estem patint amb més severitat que a altres territoris. La deficient previsió de les institucions públiques ha deixat en evidència importants mancances. Cal recordar que el 12 de febrer l’OMS emetia un clar informe als estats demanant, per exemple, que acumulessin quantitats majúscules de tests i d’equips de protecció individuals (EPIs), una demanda que no vam entomar.
L’altra crisi és el xoc econòmic més immediat. Només a Catalunya ja hi ha més de 600.000 persones afectades per ERTOs, i en l’àmbit espanyol es preveu que es podria arribar al límit psicològic dels 4 milions d’aturats. Les institucions públiques han començat a desplegar algunes mesures per fer-hi front, però segurament no seran suficients i caldrà una política molt més ambiciosa.
Hi ha un altre xoc que ens està afectant i al qual cal parar molta atenció. Es tracta del xoc social, emocional i educatiu.
La tensió social i la precarització econòmica farà viure episodis de fort estrès a àmplies capes de la població. És molt probable que, per exemple, el nombre de famílies beneficiàries del Rebost Solidari a Sabadell torni a números similars als de la crisi anterior, ascendint a més de 2.300 famílies.
El més preocupant de les situacions d’escassedat no és la pobresa en si, sinó les conseqüències que comporta. Estudis recents apunten que la pobresa fa que el coeficient intel·lectual de les persones es desplomi. Quan patim pobresa és molt difícil aprendre, analitzar el que ens passa, i prenem males decisions. Això perjudica el futur de la persona que la pateix, el dels seus familiars i el de la comunitat en general. Cal buscar una resposta institucional a aquest repte, en l’àmbit nacional però també en l’àmbit municipal. Serà clau que les forces polítiques sabadellenques es posin d’acord en una resposta ambiciosa, aprofitant els nombrosos actius socials que ja hi ha a la ciutat. Cal dotació creixent en prestacions socials d’urgència, beques, i atenció social i emocional.
Hi ha un altre element molt preocupant. Molts estudis assenyalen que els períodes llargs sense escola tenen un fort impacte en l’increment de desigualtats. L’aturada escolar de l’estiu comporta un important greuge en les famílies pobres. Mentre que les famílies més afavorides fan que els seus infants tinguin aprenentatges i experiències riques durant l’estiu, en les famílies desfavorides no només no s’avança, sinó que es recula. Es detecten pèrdues a dos àmbits: tant en aprenentatges acadèmics com pel que fa a habilitats socials i emocionals. Sabent això, un període sense escola de març a setembre produirà una pèrdua mai vista per a moltes famílies sabadellenques.
A marxes forçades, el Departament d’Educació està desplegant una estratègia per garantir que tothom tingui dispositius, accés a Internet, i que personal docent acompanyi de manera intensa les famílies que més ho necessiten. Cal posar-se les piles en aquesta tasca, articulant respostes tenint en compte la realitat que els docents estan vivint.
I en l’àmbit municipal què es pot fer? Serà fonamental que s’articuli des de l’Ajuntament una estratègia compartida amb dues clares prioritats. Per una banda, garantir activitats educatives durant l’estiu, molt especialment per a aquells que menys n’hagin tingut durant el període de confinament. Per altra banda, garantir que durant el curs que comenci el setembre hi hagi programes de suport educatiu (i psicològic!) que acompanyin els infants i adolescents que més hagin sofert durant el període de fort confinament, pobresa i manca de recursos escolars o comunitaris.
