[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Per la celebració del canvi de dècada, no eren entre els trenta i els quaranta, els meus germans em van regalar un telèfon galàctic. Van tenir un atac d’optimisme envers les meves capacitats tecnològiques. Vaig trigar tres mesos a saber com carregar la bateria. Té una pinça estranya. Quina mania tenen els fabricants tecnològics de tenir cada un d’ells un sistema de carregar bateries diferent. He trigat quasi un any a entendre una mica com va. Als primers temps a la nit havia de deixar el rellotge lluny de l’habitació, ja que de tant en tant començava a vibrar i em fotia un ensurt de nassos. Una altra cosa lletja que feia era que quan veia que estava molta estona assegut, sonava un xiulet i quan mirava la pantalla del rellotge em manava “¡Muévete!”. Crec sincerament que és un rellotge molt maleducat.
Bé, he trigat més d’un any a començar a saber com funciona. Vaig fer una cosa que em va dir un home savi. Es veu que quan compra una cosa i el venedor li diu: no pateixi que això ho sap fer anar fins i tot un nen, li respon: doncs vengui’m el nen també. Vaig demanar a un nano que em fes unes classes. Per fi ara tinc el rellotge connectat al mòbil i a l’ordinador per bluetooth, que no és altra cosa que una aura celestial que a l’aire fa que s’entenguin. A més, es connecta ell solet a 24 satèl·lits de l’exèrcit dels EUA i en tot moment en veu 4. No em feu donar més explicacions, soc historiador i, en canvi, no pretenc que els informàtics sabadellencs coneguin el republicanisme federal del XIX de la ciutat. En canvi, al revés ho intenten.
Així doncs, aquests dies de confinament he pogut practicar. Ara puc saber quants passos camino al dia, quants quilòmetres faig, quan guanyo d’alçada i de baixada, quines pulsacions tinc durant tot el dia, les màximes, les mínimes, comparacions setmanals, quantes calories gasto al dia. També m’avisa de cada correu, WhatsApp, cada Telegram, etc. Bé, he aconseguit deixar el rellotge a la tauleta de nit, ja no m’insulta dient que em mogui, ni fa sorollets quan no vull. També deixa d’informar-me dels avisos quan li ordeno. Així doncs, estic molt content: després de més d’un any, de fet un any i mig, ja controlo al magnífic rellotge.
Només tinc un problema, per què vull aquest rellotge si la meva millor marca en les últimes setmanes és de 0,4 kilòmetres al dia? Si no passo de més de vint-i-cinc metres d’alçada i és quan ja no puc més i pujo i baixo l’escala? Visc en un vuitè pis. Les pulsacions només em pugen quan escolto la llarga roda de premsa número 3.433 d’un responsable polític que s’entesta a xerrar molta estona dient-nos amb molt entusiasme allò que no sap, que no pot saber. I què voleu que faci, que surti a córrer i em detinguin els Buch boys?
