JOAN MARCET

Irresponsables

[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]

En aquestes hores, dies i setmanes difícils que tots plegats estem vivint des de la primera línia hospitalària o des del confinament en els nostres domicilis, encara trobem actituds o conductes que només poden ser titllades d’irresponsables, en la política, la comunicació o el comportament personal. En tots tres ordres d’activitat podem observar, dins d’un marc general assenyat i prudent, actuacions i actituds totalment irresponsables.

En l’àmbit polític –en què tots aquells que tenen la responsabilitat de dirigir institucions i impulsar actuacions per tal de superar la pandèmia i els seus efectes socials ho estan fent raonablement bé, amb encerts i errors només imputables a la magnitud dels esdeveniments no previstos per ningú, ni per la mateixa OMS– trobem encara en massa ocasions intents d’aprofitament espuri, per confrontar, no alternatives ni solucions millors, sinó per amplificar irresponsablement la crítica. Que Vox anunciï un recurs davant el Tribunal Constitucional per vulneració o “restricció” de les llibertats per part del Govern amb els decrets d’estat d’alarma, és com a mínim cínic. I com a mostra, el seu vergonyós i immoral discurs en el ple de Congrés de dijous passat. Que la Central Sindical Independent de Funcionaris (CSIF), sempre a l’estela del PP, presenti una querella criminal contra preteses imprevisions o actuacions “negligents” del Govern i el Ministeri de Sanitat, és la màxima expressió de la utilització política d’una pandèmia global. I és irresponsable aixecar l’espantall d’un “canvi de règim”, com fa el PP, per tal d’impedir tota possibilitat d’una sortida reformista d’aquesta crisi tal com apunta el Govern. Quin contrast amb l’actitud de la dreta de la nostra veïna Portugal.

I encara en aquest àmbit, cal lamentar els intents d’insolidaritat territorial, tant en el marc europeu com dins de casa nostra. És el moment d’afermar el funcionament lleial d’un Estat compost, quasi federal, com el nostre, sense intents de recentralització i sense sortides unilaterals. I és el moment de consolidar una Unió Europea que té la seva prova de foc en com està encarant la sortida a una crisi global d’aquesta magnitud.

En l’àmbit mediàtic també hem pogut observar, dins una voluntat general d’oferir la millor i més ràpida informació i seguiment de la crisi sanitària, alguns excessos en els mitjans de comunicació generalistes, tant públics com privats. Des de l’hipercriticisme d’alguns, en algunes ocasions servint d’altaveu a les posicions de determinades opcions polítiques, fins a la corrua de queixes de persones i col·lectius més o menys raonables i fiables, i que contrasta amb la ponderació i equilibri dels responsables dels centres sanitaris o d’altres institucions involucrades en aquesta lluita, o el sensacionalisme d’algunes imatges que tots voldríem haver-nos estalviat. I encara més l’actuació d’alguns comentaristes, columnistes, analistes i escriptors de tota mena i pelatge que aprofiten, des de la seva manifesta ignorància, per sentenciar sobre l’actuació de responsables polítics, sanitaris o científics. Són els egòlatres que semblen tenir solucions màgiques per a tot.

La immensa majoria de la societat està acceptant, amb més o menys resignació, les mesures restrictives pel que fa al moviment personal, única limitació efectiva de les nostres llibertats que està suposant la implementació de l’estat d’alarma. El confinament, quedar-se a casa, apareix com la solució més adequada per combatre l’extensió del virus. Jo no vull que em contagiïn, i tampoc vull ser transmissor del virus. Però continua havent-hi una minoria de forassenyats que abusen dels marges de moviment que tots tenim, i encara es queixen quan els encarregats de fer complir les restriccions de moviment els aturen o els sancionen. Cal anar a comprar menjar o a la farmàcia cada dia? Cal anar a passejar el gos més enllà de les dues cantonades de casa? Cal buscar-se excuses de tota mena per poder sortir de casa a donar un vol? Tot plegat només mostra actituds insolidàries, minoritàries sí, i per això cal insistir en la responsabilitat individual i col·lectiva.

Comentaris
To Top