[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Intentaré relacionar aquests tres conceptes: el rodal sabadellenc, virus i patriotisme. En qualsevol article hi hem de fer entrar el virus. Ara, més que mai, trobo a faltar el rodal. Tinc mono de poder anar a Togores i passar per la Torre del Canonge. És una casa pairal que en un moment determinat va pertànyer a l’autor de l’himne de Riego Josep Maria Reart i de Copons. M’agrada abraçar el pi de les tres branques més desconegut. Des que van desbrossar de pins eixarreïts, encara es pot admirar millor. Aprofito per visitar la Torre Turull i els restes del refugi, al pla de la Bruguera, de la pista d’aterratge construïda l’any 1938 per les Forces Aèries de la República Espanyola (FARE), realitzat per l’arquitecte Niubó i l’enginyer i aviador Tomás López Navarro. Allí aviadors russos posaven a punt els avions soviètics anomenats Chatos. Després torno per la font de Can Moragues, el Torrent de Colobrers i la magnífica església romànica de Sant Vicenç de Jonqueres.
A mi aquest sentiment me’l provoca el confinament, a altres el mateix sentiment els el provocava l’exili. Francesc Trabal, qui va ser director d’aquest diari, es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada–. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Òbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Segons Trabal, la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles. Ho tenia molt més fotut que nosaltres, que sabem que vivim una situació que passarà. Ell, exiliat a Santiago de Xile, avisava que “no morirem d’enyorança. No hi morirem perquè jurarem tornar-te la veu, Catalunya, tornar-te la vida”.
Des d’allí ens feia reflexions molt actuals: “Hi ha molta gent que creu que els diners serveixen únicament per a fer diners”. O: “Sempre he tingut la vaga convicció respecte a la invenció de la moneda, que el diner en si no té cap valor”. Fins i tot compra coses que no serveixen de res perquè enyora els trastos inservibles que tenia a Sabadell. Omplir-se de records encara que siguin falsos. Ens recorda que “dèiem revolució del 36 puix que per a nosaltres el que realment ha tingut importància ha estat la revolució. Més que una guerra civil entre catalans visquérem una revolució”.
Bé, avui que passem ja dels trenta dies de confinament i encara no tinc mascareta, la que porto és casolana i sembla per atracar bancs, podem recordar amb enyorança els camins de farigola i romaní del rodal de la ciutat i de les muntanyes del Parc Natural de Sant Llorenç. I també, perquè no dir-ho, reivindiquem aquells que fa dos anys i mig que no poden caminar lliurement: els sabadellencs Carme Forcadell i Jordi Cuixart.
