Aquesta setmana al Diari hem iniciat la producció d’un petit projecte que ens hauria d’ajudar a entendre millor la situació actual i les perspectives de futur. N’hem dit Reflexions confinades (ho sé, el nom és tan poc original com autoexplicatiu), i comença amb una sèrie de vídeos amb reflexions de persones rellevants en els seus respectius àmbits sobre els escenaris futurs. Què passarà, quins són els principals riscs i oportunitats i quin paper hi té cadascú. Quasi res. Com algun d’ells deia, mig de broma: els hem proposat fer de profetes.
La llista de profetes inclou de moment persones com Genís Roca, Marc Argemí o Manel Larrosa, i inclourà molts més conciutadans amb aportacions rellevants. La idea és obrir una escletxa a la incertesa i crear un producte editorial al Diari en paper, a la web i a xarxes, on amb vídeos, reportatges, dades i opinió, oferim als lectors més respostes que preguntes, més futur que present, més estratègia que logística. Un espai públic que serveixi de font d’inspiració, de debat i de reflexió col·lectiva. Aquestes són les meves conclusions d’una setmana de converses intenses:
La normalitat, o alguna cosa semblant al que coneixíem com a normalitat, tardarà a arribar, potser tant com la vacuna, al voltant de dos anys. I, mentrestant, al mateix temps que anirem recuperant activitat i sortint del desconfinament, patirem una crisi econòmica greu, profunda i generalitzada. Així de cru.
Però ens en sortirem –sens dubte!–, i no serà resistint –com diu la cançó des d’alguns balcons–, sinó preveient les situacions, reinventant-nos i adaptant-nos al canvi: sent resilients. La resiliència és la clau. Hi haurà noves oportunitats i cal preparar-se per identificar-les i aprofitar-les. I això en l’àmbit personal o empresarial, i també des de la perspectiva de la gestió pública. Els governs, en tots els àmbits, hauran d’adaptar-se i canviar els models de gestió que no han funcionat per un de més professional, més àgil, basat en dades, orientat a resultats i col·laboratiu: una gestió moderna, eficient i, sobretot, compartida amb la societat civil.
Una de les oportunitats que espero que no es dilueixi és la que fa compatible un món sense fronteres –les que el virus creua– amb la recuperació dels valors de comunitat: mai com aquestes últimes setmanes he sentit tanta preocupació dels sabadellencs per la comunitat, per les forneres i els quiosquers i les seves famílies, per la supervivència de les llibreries i la resta de comerços locals, per la salut i benestar dels seus veïns. I, sí, també per la premsa local.
I, per últim, la incertesa com a component principal de la crisi, provocada per les fake news, el desori amb les dades oficials, la mala (pèssima) gestió de la comunicació oficial, els desacords entre els científics, l’excés d’informació descontextualitzada i no digerida… La bona notícia és que la millor manera de combatre-la la teniu a les vostres mans: periodisme local, de qualitat, amb fonts directes i originals, vocació de servei públic i una línia editorial responsable i amb noms i cognoms. El Diari de Sabadell estarà al servei de la ciutat, junts ens en sortirem.
