[Per Josep Gisbert, periodista]
És una evidència que les conseqüències de la crisi del coronavirus seran molt pitjors que les provocades per l’anterior gran recessió mundial del 2008. Ho seran arreu, però especialment a Espanya, que segons tots els indicadors té el dubtós honor de ser el país que més malament ha gestionat la lluita contra la pandèmia. Des del Fons Monetari Internacional (FMI), que li preveu la retallada del creixement més grossa de totes amb una caiguda del PIB del 8% i un atur del 20% –que el Banc d’Espanya eleva al 13% i al 21,7%–, fins a l’Institute of Certified Management Accountants (ICMA), d’Austràlia, que acredita que el paper del govern d’Espanya és efectivament el més galdós del món.
Amb aquesta targeta de presentació tampoc no és estrany que els socis més pròspers de la Unió Europea (UE), sobretot els Països Baixos i els Països Nòrdics, no vulguin pagar, altra vegada, la factura dels països del sud, en aquest cas Espanya i Itàlia, que per la seva incompetència han agreujat els efectes socials i econòmics d’un problema sanitari ja de per si prou complicat. En aquest mateix sentit, la insistència del president espanyol, Pedro Sánchez, a buscar un gran acord entre totes les forces polítiques per afrontar la sortida de la crisi, a l’estil dels pactes de la Moncloa del 1977, més aviat sembla una maniobra per fugir d’estudi i no haver d’encarar les responsabilitats que deriven d’una gestió nefasta que no pas un intent de reconduir la situació. I és que, un cop passi tot, qui durant tot aquest temps hagi tingut a les mans les regnes del poder, i més com qui en el cas d’Espanya s’ha volgut arrogar les prerrogatives per fer-ho tot ell i deixar els altres sense marge de maniobra, no podrà pretendre socialitzar els errors i escapar-se de retre comptes com si res no hagués passat.
N’hi ha prou amb un parell d’exemples per constatar com de malament s’han fet les coses a Espanya. El Govern del PSOE i de Podemos s’ha equivocat recentralitzant competències, perquè ha provocat manca d’agilitat en la compra de material sanitari i això s’ha traduït en el retard en la distribució i en l’aparició, a sobre, de partides defectuoses, com els milers i milers de mascaretes detectades per l’hospital Parc Taulí de Sabadell, que s’han hagut de retornar. I el Govern del PSOE i de Podemos s’ha equivocat militaritzant la lluita contra l’epidèmia, més després de conèixer-se que la Guàrdia Civil té l’ordre d’identificar i contrarestar les crítiques contra l’acció de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Salvador Illa i companyia, perquè amb la declaració de l’estat d’alarma atempta greument contra les llibertats individuals i col·lectives, i si no es corregeix aviat donarà la raó als qui des del primer moment darrere de tot plegat hi veuen la nova cara de l’autoritarisme.
Que amb tots aquests elements damunt de la taula hi hagi qui pensi que si Catalunya hagués sigut independent ho hauria fet millor no hauria d’escandalitzar ningú. La realitat és que la majoria de països ho ha fet millor que Espanya, i els que se n’estan sortint més bé són precisament els petits i els estats federals de debò. De fet, si Catalunya hagués mantingut totes les competències que el Govern d’Espanya es va afanyar a recentralitzar, també ho hauria fet millor. No costa gaire. Fer-ho millor no vol dir, però, fer-ho bé. Al Govern de Catalunya se li poden retreure igualment certes coses, com el cas de les residències de gent gran, tot i que més aviat sembla un problema estructural de les autoritzacions que en el seu dia es van donar a equipaments que dubtosament reunien les condicions. Fer-ho millor no vol dir fer-ho bé. Però potser hauria volgut dir estalviar-se danys humans (morts) i materials (pèrdues econòmiques) i afrontar la recuperació en millors condicions i que la crisi no l’haguessin de pagar els mateixos de sempre. I tant que es pot fer molt millor!
