[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
La Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell del 1932 en el pròleg al llibre de Miquel Carreras Elements d’història de Sabadell fixava la seva mirada ètica en la prioritat política de la cultura: “Però, encara, sense fer transcendir les nostres evocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I, encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir d’arrelament per atracció de la terra”.
Fem un salt, i en el mapa cultural del 1995 hi havia una gran innivació, s’hi va posar un“ideari” eren els temps en què encara les escoles de negocis no havien fet estralls en la gestió pública i no es parlava de “missió” ni dels odiosos DAFO. En el mapa cultural és potser l’esforç més gran de sintetitzar i fer prospectiva sobre la cultura a la ciutat: “La ciutat amb identitat pot generar solidaritat i generositat, condicions necessàries per socialitzar plus-vàlues individuals i per revertir a la societat els beneficis econòmics que genera la mateixa ciutat. (…) Cal entendre el patrimoni de manera ampla i transversal. No inclou únicament els continguts inventariables de la història. Cal introduir-hi els símbols intangibles, la història oral, els costums a partir dels quals s’organitza i s’expressa la ciutat. (…) La identitat local expressada essencialment a través dels valors simbòlics del patrimoni, vehicula la ciutat com una unitat a partir de la qual el ciutadà pot esdevenir subjecte directe i actiu de les seves potencialitats”. Brillant!
No sé per què però quan llegeixo coses de la II República o fins i tot del republicanisme federal del XIX crec que són més moderns i molts més elaborats i cultes del que llegeixo avui.
La postmodernitat ens va envaint. Es tracta d’un intent d’esborrar la cultura. Creuen que espot construir un món partint de zero en cada instant. I llavors passa el que passa, venen crisis econòmiques quan ja havíem vençut els cicles econòmics. I venen uns bacteris i ens ho capgiren tot. I una pregunta final. Per què el Departament de Salut de la Generalitat tracta tan malament el Taulí? Per què estem a la cua de Catalunya en el nombre de tests? Crec que un dels problemes rau en la forma d’elecció del director general. Ha de ser un càrrec polític i que doni comptes de la seva gestió a la ciutadania, no al departament.
