[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Un dels contres que agafa més dimensió a mesura que posem anys a les nostres vides és la tendència natural que tenim a repetir-nos en les nostres exposicions i arguments. En la majoria dels casos, es tracta de repeticions absolutament involuntàries. En d’altres, però, són repeticions tossudament volgudes. Escric això per advertir el lector que en aquest meu comentari d’avui em repetiré –i ho faré a consciència–, atès que tornaré sobre una qüestió que vaig tractar amb aquest mateix títol, el 4 de juliol del 2019, coincidint amb l’inici de les obres de rehabilitació de l’estació d’autobusos ubicada a tocar de l’estació de Rodalies Renfe de Sabadell Centre. Em preguntava llavors, per la idoneïtat d’aquesta estació intermodal tenint en compte que la centralitat del transport públic sabadellenc s’havia desplaçat a l’eix de poc més de dos-cents metres que delimiten les places de la Concòrdia i d’Espanya on hi ha l’estació de correspondència entre Rodalies de Renfe i Metro del Vallès i on tenen parada la majoria de línies del bus urbà, així com del bus interurbà exprés que ens connecta directament amb el nus intermodal de La Sagrera a Barcelona.
Davant aquest mapa del transport públic sabadellenc més casual que no pas planificat, proposava com ho torno a fer ara que es repensés el projecte inicial d’ubicar un pàrquing en el subsol de l’avinguda de Josep Tarradellas per reconvertir-lo en l’estació central subterrània d’autobusos interurbans de Sabadell. D’aquesta manera es consolidaria un potent nus intermodal de transport públic de molt fàcil accés des de pràcticament qualsevol punt de la ciutat, atès que són comptades les línies de bus urbà que no passen per la plaça d’Espanya, la de la Concòrdia o l’Eix Macià.
Confesso que no hauria tornat sobre aquesta qüestió si no fos perquè en el temps coincideixen ara dues circumstàncies de les quals se’n deriva una oportunitat que al meu entendre hauria de ser motiu suficient per replantejar el projecte inicial de pàrquing, almenys parcialment. D’una banda, l’anunci de l’inici de les obres d’habilitació de les dues plantes del subsol de l’avinguda de Josep Tarradellas per acollir un park and ride amb una capacitat de 350vehicles. És a dir, un aparcament per a vehicles d’usuaris de Rodalies o del Metro del Vallès. De l’altra, i d’aquí en deriva l’oportunitat, que una de les coses que ha posat en relleu la pandèmia del coronavirus –com abans ho havia fet, encara que en un altre sentit, el fenomen Glòria– és que no podem deixar passar més temps sense introduir canvis radicals en el model de vida actual si volem frenar l’escalfament global i els efectes nefastos que se’n deriven sobre l’equilibri mediambiental del planeta. I en aquest canvi de model, el transport públic hi juga un paper cabdal i tot allò que es faci per potenciar-lo i millorar-lo serà poc.
Tothom diu que el món amb el qual ens trobarem quan passi la pandèmia serà –està essent ja– molt diferent del que vàrem deixar enrere quan ens vàrem recloure a casa fa un parell de mesos. No hi entraré en detalls. Però si el món amb què ens trobarem serà diferent, la conclusió és ben senzilla: caldrà que a partir d’ara fem també les coses de manera diferent. Mal parafrasejant Isaac Newton (1642-1727) –que per cert, va estructurar bona part del seu raonament científic durant els dos anys que va viure confinat a casa seva a causa de la pesta bubònica–, tot tendeix a mantenir-se igual mentre no hi hagi una força superior que ho impedeixi… I no hi ha cap dubte que a hores d’ara, més d’una força superior a nosaltres s’ha manifestat a bastament.
