[Per Marc Argemí, periodista]
Shoshana Zuboff és autora del terme capitalisme de la vigilància, que serveix per definir com les grans companyies tecnològiques estan transformant la governança global a partir de l’ús de les nostres dades i la mercantilització de la nostra privacitat. En una entrevista per a la revista que edita eldiario.es, Zuboff alertava del retorn a una mena de “patró feudal d’asimetries extremes de coneixement i poder”. Ella l’anomena desigualtat del dret a saber: “Aquest abisme creixent entre allò que sabem i allò que es pot saber de nosaltres”.
La reflexió de Zuboff és oportuna per reflexionar sobre un tipus de desinformació que no té a veure directament amb el paper dels mitjans de comunicació, però en canvi impacta decididament en la nostra experiència quotidiana. Es tracta de l’acceptació inadvertida de determinades definicions de la realitat, que –malgrat que ens ajuden a organitzar l’experiència– estan trucades. Posem, per exemple, el cas de què entenem per risc. El risc pot ser definit per un expert epidemiològic, per preveure la probabilitat de contagi, i sortirem convençuts de la necessitat de prioritzar la seguretat. Però si li preguntéssim a un agent de borsa o a una esportista d’elit, o a qualsevol petit empresari que s’està reinventant en aquesta pandèmia, el risc és tota una altra cosa: un ingredient necessari en la recepta per sortir endavant. Els atributs que posem a risc o a seguretat condicionaran la nostra experiència i la percepció social dels nostres comportaments.
Pensem utilitzant paraules: el seu significat orienta el nostre pensament, i al seu torn emmarca la nostra experiència dins d’uns paràmetres del que és possible i del que és recomanable. Per això, en les definicions es juga una batalla decisiva pel poder en democràcia. Estem en una desescalada, terme que ens permet fer-nos oblidar que en realitat es tracta de la sortida d’un estat de privació de llibertats socials bàsiques sense precedents en democràcia. Això ens portarà a una nova normalitat, terme tant buit com contradictori que ens permet no dir una altra obvietat: que ens veurem forçats a canviar de rutines socials. Per no parlar de la campanya institucional d’aquesta setmana en les principals capçaleres de l’Estat: el govern titulava en anunci en portada “Sortim més forts”. Així, en present i en primera persona del plural, quan ni encara hem acabat de sortir (perquè seguim amb confinament parcial), ni molt menys sortim tots més forts: hi ha algunes desenes de milers de persones que malauradament no se n’han sortit. I jo, en qualsevol cas, sortiré segurament més gras i menys fort.
Però com que és desig de tots tant sortir-se’n com sortir-nos-en més forts, correm el risc d’acceptar definir la realitat en tots aquests termes proporcionats pel poder polític, obviant aquells petits senyals incòmodes de la nostra pròpia experiència que ens diuen que les coses potser en part són així, però en part són també difícils i incertes.
Si el poder proposa definicions, és perquè sap que és un dels mecanismes de propaganda més eficaços, i funcionen tan bé perquè compta, el poder, amb més informació que nosaltres. Estem en desigualtat. Sap, per exemple, que tolerem molt malament la indefinició d’una situació. De fet, som vulnerables a aquesta mena de desinformacions en la mesura que considerem imprescindibles definicions clares de la realitat per tal d’organitzar la nostra experiència. En realitat, però, no cal saber-ho tot per moure’ns: n’hi ha prou si sabem l’imprescindible. De fet, en determinades situacions complexes i inclassificables –perquè no en tenim experiència– és més important saber què no és, que no allò que sí que és. Perquè allò que és, realment, no ho sap ni el govern.
