Ciutat

El cementiri permet el dol tres mesos després: "S’ha fet massa llarg no poder acomiadar el pare"

Des de les portes del cementiri, la Montse pot veure l’hospital Parc Taulí. No va tenir manera d’acomiadar-se a l’hospital del seu pare, malalt de coronavirus, ara farà dos mesos. L’últim adeu va ser fred, ràpid i quasi sense testimonis: el seu germà i ella, sols davant del nínxol, perquè la mare estava confinada a casa per ser sospitosa de coronavirus. I d’aquell moment, el 4 d’abril, ara farà dos mesos. Sense cap cerimònia ni homenatge –com hauria volgut el seu pare– tampoc ha tingut l’opció de passar el dol. “S’ha fet massa llarg no poder acomiadar el pare. Necessitava dir-li adeu”, explica la Montse, carregada amb un ram de flors a les portes del cementiri de Sabadell.

Des que va començar l’epidèmia de la Covid-19, 355 persones han mort a l’hospital Parc Taulí. Les despulles de les 121 primeres víctimes van ser enterrades o incinerades sense presència de la família ni els amics. La majoria, les 228 morts registrades entre el 30 de març i el 25 de maig, van comptar amb un comiat limitat a tres persones. No va ser fins a la setmana passada, coincidint amb la fase 1, que les vetlles es van ampliar a 15 persones. Aquest dilluns es va acabar l’espera amb la reobertura del cementiri.

/ LLUÍS FRANCO

La Montse no està sola. Vestits de dol, una família nombrosa observa postrada i en silenci la làpida de qui va ser germà, pare o tiet. Hi ha poques paraules. A uns metres, la María transita pel camí central amb un posat seriós, a punt de trencar el plor. El seu marit va morir fa un mes i ara just ha pogut veure la seva làpida. “M’ha costat fer-me la idea. Una part de mi encara espera que torni a casa. Venir aquí serveix per adonar-me’n que no, que ja no hi és”, lamenta.

Publicitat

El cementiri té un valor simbòlic. Esdevé un punt de trobada entre els morts –del temps del coronavirus i d’anys enrere– i dels vius. Per als més assidus, que hi acostumen a anar mensualment o fins i tot setmanalment, tornar-hi era una necessitat. Així ho expliquen l’Isidro, de Cerdanyola; el José, de Ca n’Oriac; la Manuela i el Joan, que s’hi arriben fent un passeig pel Ripoll; i el José Antonio, fill de la ciutat i ara veí de Sentmenat.

/ VICTÒRIA ROVIRA

“Faig un petó a la làpida, reso i me’n puc anar tranquil”, explica un. “Sempre seran els yayos i així els recordo”, comenta una altra. “La mare va morir el 1972. Des d’aleshores, vinc un diumenge sí, diumenge no”, afegeix un tercer. “Quan tinc algun problema, vinc i els hi explico”, apunta el darrer. El cementiri no són els difunts, ni les flors, tampoc els xiprers i les tuies. A l’altra banda del Ripoll, hi ha descans etern per als morts i una tranquil·litat per als vius.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top