Publicitat
Esports

La Copa Federació que es va celebrar com un ascens, 20 anys després

Els protagonistes celebrant el títol sobre la gespa del Martínez Valero / P.F.

"El club venia d'anys foscos, sense alegries, i aquella Copa Federació es va celebrar gairebé com si fos un ascens". És la reflexió general de protagonistes que van viure el títol de la Copa Federació aconseguit pel Centre d'Esports el 7 de juny de l'any 2000 en una final agònica a Elx. Dues décades després rememorem un èxit potser menor, però que serveix per omplir un palmarès més aviat escàs d'èxits nacionals. De fet, deixant de banda els campionats de lliga de Segona A, Segona B o Tercera Divisió, l'únic títol nacional conquerit en una final ha estat el Campionat d’Espanya de Segona Categoria de l’any 1913. També consta el Campionat de Catalunya de la temporada 33/34, però va ser en una lligueta de cinc partits contra el Cisneros.

El porter Basauri abraçat a Alberto juntament amb Gago / P. F.

La Federació Espanyola de Futbol va instaurar la Copa Federació la temporada 93/94, un torneig dirigit als clubs considerats no professionals amb un format semblant a la Copa del Rei i un notable al·licient econòmic per al guanyador (15 milions de les antigues pessetes). El Sabadell es trobava en plena travessia pel desert de la Segona Divisió B. La temporada 1999/2000 va ser una més en l'habitual Dia de la Marmota. Va començar amb la novetat del tècnic Luis Miguel Gail a la banqueta i només va durar quatre jornades. No perquè fos destituït, sinó que se’n va anar per motius personals. El president, Miquel Arroyos, va confiar en un home experimentat com Pere Valentí Mora i es va complir l’objectiu bàsic de la permanència amb un empatx d’empats i poca brillantor.

El president de la Federació Espanyola, Angel Maria Villar, juntament amb Miquel Arroyos, president arlequinat; el vicepresident Damián Martínez i el regidor d'Esports, Josep Manel Piedrafita / P.F.

Els gols d’Antonio
Amb la lliga pràcticament liquidada, la Copa Federació s’acabaria convertint en un ferro calent per reactivar una afició decebuda. Curiosament, el Sabadell es va classificar per a la fase nacional de manera miraculosa, com recordava un dels protagonistes d’aquell equip, Antonio Carnero. “A l’últim partit de la fase autonòmica perdíem 2-0 al Mini Estadi contra el Barça B i estàvem eliminats. Encara no sabem com, vam reaccionar i jo vaig fer dos gols, el segon jugant en inferioritat numèrica. L’empat ens va permetre passar”. Antonio viu des del 2007 a Madrid, on treballa de comercial. S’ha casat i té un fill de 9 anys que juga a les categories inferiors de l’At. Madrid. “Fa de central, res a veure amb mi”, matisa el de Navàs, que es va convertir en el màxim golejador arlequinat a la Copa Federació. També es recorda un hat-trick d’un jove Gaizka Saizar contra el Racing B (4-0) a semifinals.

En el partit d’anada de la final contra l’Elx, amb una tribuna de la Creu Alta a rebentar, ell va anotar un dels gols –l’altre el va fer el seu amic Carles Gago– del 2-0. “Va ser un gran resultat, però ens va tocar patir al Martínez Valero. Jo em vaig enfadar quan Mora em va substituir per Loinaz perquè estava fent un gran partit. Després el basc va marcar el gol decisiu a la pròrroga”, explica. El Sabadell va perdre 3-1, però va ser una de les derrotes més dolces de la història. El valor doble dels gols a fora li va donar un títol agònic. L’Elx, amb Jorge d’Alessandro a la banqueta, va tirar de molts jugadors del primer equip com Alejo, Timpani, el desaparegut Tito Vilanova, Nino, Claudio Barragán o Solaún, qui va enviar a les boires un penal a l’últim instant de la pròrroga per fer-ho encara més èpic.

La tribuna i el nas de Dot
El sabadellenc Genís García  –que aquell dia va cedir el braçalet de capità a Juan Carlos Bretons, Titi– guarda un record “molt bonic d’aquella competició. No deixa de ser un títol i si no estàs acostumat a guanyar-ne, encara fa més il·lusió. Per això es va fer una gran celebració al camp i després a l’Ajuntament, potser un pèl exagerada”. No hi vol treure cap mèrit “perquè vam haver de superar moltes eliminatòries i afrontar llarguíssims desplaçaments a Canàries o Santander. A la final vam fer un partidàs a la Creu Alta. Recordo que l’afició va vibrar de valent, la tribuna ressonava. A Elx vam patir un setge gairebé permanent. Se’ns va aparèixer la Mare de Déu”, admet.

Genís García amb el trofeu de campions / P.F.

Un bon amic del Genís, Jordi Dot, ho va viure molt intensament. Tant, que va sortir amb el nas trencat del partit d’Elx. “Va ser al final de tot, en una jugada amb Antonio Cañadas, que després seríem companys i bons amics al Sabadell. Però aquell dia vaig perdre els papers i em van expulsar”, rememorava. L’osonenc ha viscut ascensos a Segona A amb el Girona o el Terrassa i també va disputar un play-off amb el Sabadell, però “aquell títol el vam celebrar com si fos una Copa d’Europa. Al balcó de l’Ajuntament va ser espectacular. El club feia temps que no celebrava res i allò va ser com treure el cap, un punt d’inflexió. Es va notar que la ciutat vivia el futbol”.

Publicitat

Jordi Dot va acabar amb el nas trencat / P.F.

Un premi merescut
El tècnic, Pere Valentí Mora “canviaria la Copa Federació per l’ascens en el play-off de la temporada següent”, però “en aquell moment va ser un premi merescut davant un Elx que va jugar amb l’equip de Segona A. Els nostres jugadors van fer un gran esforç per guanyar. De fet, no érem els favorits, però el 2-0 de l'anada ens va donar esperances. A la tornada, ens va tocar patir. L'equip va saber resistir en els moments difícils i al final vam tenir el punt de sort amb el penal que van fallar. Ho vam celebrar molt perquè també ens va costar molt guanyar el títol i va ser un impuls per a la temporada següent fer una gran temporada. Només ens va faltar la cirereta de l'ascens", recorda.

La celebració al balcó de l'Ajuntament / D.S.

LA FITXA DE LA FINAL

Elx: Emilio: Alejo, Estéfano (Ino), Axier, Carmelo, Nino, Solaún, Timpani, Tito Vilanova (Raúl Ivars, Silas (Cañadas) i Claudio Barragán.

Sabadell: Basauri; Titi, Alberto, Genís, Dot, Alberdi, Gago (Callicó), Emilio Gutiérrez (Serrano), Antonio Carnero (Loinaz), Raúl Ochoa i Gaizka Saizar.

Àrbitre: José Luis Melcho, valencià. Va expulsar amb vermella directe a Jordi Dot (m. 118).

Gols: 1-0, minut 24: Solaún; 2-0, mint 26: Timpani; 2-1, minut 102: Loinaz; 3-1, minut 106: Claudio.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top