DOMÈNEC MARTÍNEZ

Maria Salvo ja ha fet 100 anys!

[Per Domènec Martínez, soci de l’ACEPF]

Quan Francesc Boix declarava al judici de Nuremberg del 1945 contra la cúpula dirigent del Tercer Reich, Maria Salvo es trobava a la presó de Las Ventas de Madrid esperant ser jutjada en consell de guerra. Ja està tot dit. Era les dues cares de l’Europa del 1945. D’una banda, la derrota del nazisme i el feixisme a gran part del continent europeu; i, per l’altra, el reconeixement del dictador Franco a Espanya com a nou aliat de l’anticomunisme. Començava a definir-se la Guerra Freda en l’àmbit mundial.

Què tenen en comú la Maria i en Francesc? Joventut i compromís en temps difícils, l’ascens del feixisme a Europa. Anem a pams. La Maria va néixer a Sabadell el 27 de maig del 1920 i va créixer al barri de la Creu Alta, de família humil i treballadora, de pare republicà, anticlerical i amb tics masclistes, com era habitual. Set anys més tard, va marxar amb la família cap a Barcelona, on es van instal·lar en una porteria del carrer de Balmes, al cor de l’Eixample. La proclamació de la República, la guerra i el seu compromís amb la Joventut Socialista Unificada i aquella foto que van publicar al setmanari Juliol va marcar l’inici de la seva biografia social, la Maria tenia 16 anys. El noi que li va fer la fotografia tenia tres mesos més, havia nascut a finals d’agost del 1920 al barri de Poble-sec. Amb 14 anys va entrar d’aprenent a un taller de fotografia, als 16 ja treballava per a la revista Juliol. Tres anys de Guerra, formant part de l’equip de professionals gràfics, l’exili, la resistència a França, capturat pels nazis i conduït al camp d’extermini de Mauthausen. Francesc Boix va ser l’únic testimoni català als judicis de Nuremberg i Dachau, tenia 25 anys. Després va treballar com a reporter gràfic a l’Humanité, òrgan del PCF. Va morir l’any 1951, tenia poc més de trenta anys.

Maria Salvo, amb 16 anys, va viure els preparatius de l’Olimpíada Popular molt intensament. El seu germà Ferran va ser campió de natació, i va participar a l’Olimpíada Popular d’Amberes del 1937. La derrota de la II República va estroncar la seva carrera esportiva, patint exili i repressió. Tots dos són fills de Sabadell. La seva història està recollida al llibre de Ricard Vinyes, El daño y la memoria, publicat l’any 2004. Després vindran els bombardejos, l’exili i la resistència, les detencions, les tortures i la presó, millor dit les presons: Les Corts, Las Ventas, Segovia, Alcalà d’Henares. La Maria és detinguda un matí del 26 d’octubre del 1941 a Madrid, i acusada de “conspirar contra l’Estat”, va deixar la presó central d’Alcalà d’Henares el 16 d’abril del 1957. Setze anys a la presó!

El retorn a la normalitat de Maria Salvo a finals dels anys 50 no va ser gens fàcils. Ella tenia molt clar, com ho va fer amb les Dones del 36 i amb el treball obert per la Tomasa Cuevas o la Teresa Pàmies, que calia rescatar el nom de les dones, amb nom propi, en el combat per la llibertat. La Maria ha estat la presidenta de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics (ACEPF), i la persona que va demanar a l’acte d’homenatge a les persones represaliades per la dictadura, l’any 2002 al Gran Teatre del Liceu, la necessitat de crear un Memorial Democràtic, com una institució pública.

El testimoni de Maria Salvo és un monument a la nostra memòria col·lectiva, les generacions que ens han precedit en la lluita per un món millor, més igualitari, amb pau i llibertat. Gràcies, estimada Maria, per aquesta lliçó permanent de generositat, fraternitat i solidaritat.

Comentaris
To Top