[Per Pep Marès, mediador i comunicador cultural]
Un possible model de gestió de la cultura per a la ciutat Sabadell seria aquell que fos capaç de posar al centre la cocreació de forma global per connectar, inspirar i capacitar les entitats i programadors a identificar i dissenyar experiències innovadores per als usuaris, les institucions i les diferents comunitats de la ciutat. Un projecte que alhora fos capaç de ser híbrid i sumar l’ús de la tecnologia digital per crear nous formats, noves experiències i noves relacions entre els públics i els agents culturals.
Partim de la premissa que si totes les persones implicades en un servei o proposta cultural participen en el procés de disseny, aquesta respondrà a les seves expectatives, necessitats i gustos. D’aquí la urgència d’incorporar el codisseny com a mètode de treball al sector cultural com ja es fa en molts àmbits empresarials. Aquesta proposta de treball consisteix a integrar en el procés de disseny i d’ideació les persones implicades (en aquest cas, responsables de les entitats culturals, els usuaris i els ciutadans) que utilitzaran el producte o servei. Fer-ho així no només és un mètode que implica la incorporació d’un conjunt de processos, eines i activitats en tot el procés; és també un plantejament filosòfic i polític.
Es tracta d’una nova manera d’entendre la renovació d’una institució cultural i la seva proposta de programació un mètode que fuig del procés de dalt a baix (o fins i tot, de fora endins: un 3r aliè a la institució que aconsella sobre el que cal fer), per centrar-se en el paper preponderant de les persones que conformen tant la mateixa institució com, especialment, els de fora. L’objectiu és garantir una participació activa tant d’usuaris com dels no usuaris, donant veu a les persones que ja coneixen la institució, però també a aquelles que no s’hi senten apel·lades per diversos motius (i que habitualment, desconeixem). Si el dissenyador/programador assumeix el rol de facilitador, els mateixos usuaris poden esdevenir actors actius en el desenvolupament de la proposta, es constitueix, així, una democratització del procés de disseny, ja que apodera les persones i afavoreix que prenguin control dels productes i serveis que utilitzaran.
Un procés com aquest es basa en les relacions de confiança i respecte; requereix un entorn segur i còmode per expressar idees i compartir experiències; és de naturalesa democràtica, de baix cap a dalt amb grans dosis de flexibilitat, agilitat però també paciència, ja que són processos generalment més lents, en definitiva el procés esdevé un espai on es creen oportunitats d’aprenentatge, on no només és important el resultat final, sinó tot el procés per arribar-hi.
El resultat de reunir diverses persones dins de les comunitats en un entorn on treballar, connectar i col·laborar crea un apoderament real i efectiu, i alhora permet a les persones que hi participen augmentar el sentit de pertinença a la seva comunitat. Un procés així, doncs, possibilita la proximitat i permet desenvolupar propostes singulars i properes. La proximitat i l’apoderament són les bases per a l’èxit. Si el canvi ja és una realitat en tots els agents culturals, cal també reformular els processos de disseny, finançament, producció i comercialització de l’oferta per poder donar resposta oportuna a les demandes actuals. Visc i m’agradaria viure en una ciutat on estiguéssim orgullosos de dir: a Sabadell, la cultura la fem entre totes!
