[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
“Era una història dolorosa, cruel i commovedora; perquè així són totes les nostres històries, centenars de milers d’històries, totes diferents i totes plenes d’una tràgica i desconcertant fatalitat. Ens les expliquem a les nits, i han succeït a Noruega, a Itàlia, a Algèria, a Ucraïna, i són senzilles i incomprensibles com les històries de la Bíblia. Però potser no són també històries d’una nova Bíblia?”. Aquesta precisa i oportuna cita de l’escriptor italià supervivent dels camps d’extermini d’Auschwitz, Primo Levi (1919-1987), extreta de la seva obra Si això és un home, escrita l’any 1947, obre les planes d’un dels llibres més suggeridors que m’ha estat possible llegir durant els dies de reclusió a casa. Es tracta d’una obra que, a la contextualització en el temps i a la més absoluta vigència de la temàtica de la qual s’ocupa, uneix la doble coralitat que hi aporten, d’una banda, els 31 testimonis que en les seves pàgines s’hi reflecteixen i, de l’altra, els 4 joves periodistes que han tingut cura de recollir-los i de transcriure’ls sota el mestratge del veterà periodista Andreu Farràs. El resultat: una publicació que sense prejudicis ens apropa a unes persones normals com nosaltres, que conviuen amb nosaltres, però que a diferència de la majoria de nosaltres tenen en comú que han arribat a Catalunya a la cerca d’una vida digna després de recórrer un llarg i costerut camí fugint dels seus respectius llocs nadius, empesos per la misèria, la guerra o la persecució per raó d’ideologia, de creença, de manera de ser, de fer i de pensar.
En un món convuls i en dies de pandèmia en què no per això els moviments migratoris cessen, a Catalunya s’ha consolidat un nucli de població estrangera que, amb papers o sense, suma una mica més del 14% del conjunt de la població catalana. Un fet que apunta que anem cap a una societat cada vegada més heterogènia en la seva composició i menys uniforme quant a raça, ideologia, cultura, idioma, religió i costums. Una societat en què les respostes davant el fenomen migratori i les seves moltes derivades són molt desiguals. Sempre s’ha dit que Catalunya és terra d’acolliment, encara que és fàcil adonar-se que els fets de cada dia ens situen davant l’evidència que a vegades les paraules són només paraules que queden molt bé per als discursos però són molt distants de la realitat. I és que tal com s’apunta en la porta d’entrada d’Els invisibles, alguns, després d’avançar-nos allò tan socorregut que “jo no soc racista”, observen el fenomen de la immigració amb recel i, perquè negar-ho, amb indignació. D’altres prefereixen acceptar el fet migratori i posar-se en modus de tolerància que no pas de respecte envers el diferent. I encara uns tercers opten per mirar cap a un altre cantó, talment com si la immigració no existís ni tampoc situacions absolutament reprovables de les quals en són exemple els casos que estem vivint aquests dies.
Per aquestes i per moltes altres raons que cadascú descobrirà a Els invisibles, es fa recomanable la lectura d’una obra que simplement ens parla de persones. D’unes altres persones. De persones migrants. De com pensen. Del valor que per a elles té la vida i com la viuen. Que ens expliquen per què i com han arribat a Catalunya. Quines són les seves inquietuds. Com perceben el procés d’integració en una societat de valors tan diferents de la seva. I sobretot, i això és fonamental per entendre’ls a ells i entendre’ns a nosaltres mateixos, com ens veuen i què pensen del nostre comportament envers ells, dels nostres costums i tradicions i fins i tot de com veuen i viuen el processisme.
Ah! Afegir que tres dels testimonis que a Els invisibles es recullen tenen Sabadell en el rerefons.
