[Per Joan Cuevas, cap de projectes de la Fundació Bofill]
Fa setmanes que vivim en un estat de soroll i malestar al voltant del món educatiu. Les xarxes socials en van plenes: famílies que es queixen per la inactivitat dels centres educatius dels seus fills i filles, docents que responen que les escoles no són un pàrquing, sindicats de docents que denuncien la manca de seguretat per tornar a l’escola, i un llarg etcètera.
Debatre i contrastar és un exercici ric i d’alt valor, que ens permet millorar com a societat. Ara bé, nombroses de les converses que aquests dies he pogut llegir i escoltar no van d’això. Són contraposicions d’idees amb poca voluntat de canviar: van de reproduir arguments, confirmar posicions, escoltar poc. Sovint fan mal a uns i altres i no s’orienten a l’acció i la presa de decisions. Tenim un alt risc que aquest debat es converteixi en una esbroncada col·lectiva estèril.
El cert és que la crisi del coronavirus ha deixat al descobert febleses importants del sistema educatiu. Assenyalo tres problemes, tot i que n’hi ha més. Primer: no hi ha un model de digitalització de les escoles i instituts, cadascuna fa el que pot, i per tant la resposta a 3 mesos d’inactivitat ha estat molt desigual. Segon: hi ha alts nivells de segregació escolar, i això fa que els equips docents s’enfrontin a problemes molt desiguals: hi ha centres on els objectius d’aprenentatge queden enrere perquè abans cal resoldre situacions familiars, pobresa, manca d’alimentació, etc. Tercer: el sistema educatiu no té gens ben resolta l’atenció a la diversitat i les necessitats. Això fa que, per exemple, siguem campions de l’abandonament escolar en l’àmbit europeu.
El més preocupant de la situació actual és que els problemes afloren amb força i contundència, però els debats que tenim són de baixa qualitat. No aborden les febleses del sistema amb serenitat, dades i perspectiva. I això fa que el sistema no es mogui de lloc. Cal auto exigir-nos a tota la societat, però molt especialment a les institucions representatives, un debat valent, de qualitat i ambiciós.
Ens hi juguem molt en el sistema educatiu. Tenir nivells al voltant del 20% d’abandonament escolar vol dir que parts molt importants de la societat estan quedant desplaçades del sistema educatiu i d’un futur amb mínimes oportunitats. El pensament crític serà clau per abordar democràticament reptes de futur monumentals com el canvi climàtic, els populismes o grans migracions. La creativitat o la resolució de problemes seran fonamentals en un món en què a cinc anys vista els llocs de treball rutinaris es reduiran per sota del 10% respecte al total.
Cal un impuls de sistema per a una transformació pedagògica el més amplia possible, i això no passarà perquè fem un decret o una llei: cal liderar la innovació des de les institucions públiques. Cal un sistema que doni resposta als diferents tipus d’alumnat amb necessitats, tot desplegant el decret d’escola inclusiva. Calen polítiques ambicioses contra la segregació escolar, una peça clau per fer que anar a una escola o una altra sigui diferent però no desigual. Cal una aposta valenta per l’orientació educativa, un dels grans deures pendents del nostre sistema. Cal un model de finançament asimètric per als centres, de tal manera que els que més complexitat social atenguin disposin de més recursos. I cal donar la volta a unes polítiques de desenvolupament professional dels docents oblidades.
Tot això és possible. Es pot fer des del Departament d’Educació. Però els municipis poden tibar i liderar. De fet, la majoria de països amb millors indicadors educatius són els que acostumen a cedir les decisions a la proximitat, ja sigui als mateixos centres, a les zones escolars o als municipis. Però aquest empoderament de les escoles i del món local tampoc passarà sol: cal provocar-lo. Cal repensar, compartir i canviar.
