La tarda del 8 de març el sabadellenc i psicòleg Eduard Riba va tenir els primers símptomes, com cansament i febre. En un primer moment, els professionals del CUAP Sant Fèlix van diagnosticar-li una virasi comuna, que amb el pas dels dies no va minvar. I així fins que el divendres 13 de març a aquell cansament i la temperatura alta s’hi van afegir ofecs que el van obligar a ser ingressat al Taulí, d’on no va sortir fins al passat 12 de juny. Explica que la sort i les ganes de viure li han permès superar la Covid-19 i totes les complicacions que se’n van derivar.
Què recordes des d’aquell divendres, un cop ingresses al Taulí? En tinc un record molt, molt llunyà. I això que vaig fer videoconferències amb la família i WhatsApp amb els amics. Em van posar oxigen i recordo estar durant dos o tres dies a la novena planta més o menys bé, fins que el dia 16 de març estic molt baix de saturació d’oxigen en sang molt baix i em comenten que em volen valorar a l’UCI, però ja no en surto. Aquell mateix dia em van induir al coma. La pneumònia era bilateral i saturava molt baix. Hi havia perill vital.
I a partir d’aleshores, què passa? Estic 43 dies a l’UCI i allà, mentre hi estic per la Covid-19, sorgeixen diversos contratemps que obliguen els professionals del Taulí a fer-me una traqueotomia, diàlisi, a més de patir una trombosi al braç dret… Bé, totes les complicacions que es podien donar. Però qui sap si per la sort o per les ganes de viure, o una mica de tot, estic aquí parlant amb vosaltres.
Tens algun record un cop et despertes a l’UCI? No en tinc cap. Després em van explicar que el 20-21 d’abril em van començar a despertar, però em va costar molt reaccionar. Em posaven la cançó que l’Aniol –fill– va fer i expliquen que m’havia caigut alguna llàgrima. Em sap molt greu no recordar-ho. Vaig estar una setmana a l’UCI abans de tornar a planta el 28 d’abril.
El xoc post-UCI devia ser fort, i més en la situació excepcional en què ens trobàvem… Encara ho estic paint. El mes i mig que vaig estar conscient, bona part sol, la informació va ser molt ben mesurada. Comences a assimilar que has tingut un problema renal, que has estat a punt de morir, i agraeixes que estàs viu, a la ciència, a la sort…
En aquell moment començava una nova etapa, ara despert… Estava repercutit físicament, sense to muscular, les mans em tremolaven… A més, a part de ser pacient Covid-19 tenia MRSA, que això obligava els infermers i auxiliars a equipar-se i desequipar-se cada vegada, i trobava a faltar el contacte. Recordo un dia, però, després d’una videotrucada amb la família, em vaig posar a plorar i una senyora de la neteja, que en aquells moments netejava l’habitació, es va posar al meu costat per preguntar-me què em passava. A l’Albada hi havia de ser per poc temps i es va acabar convertint en un mes.
En aquesta situació, el paper del personal sanitari del Taulí deuria ser cabdal Sí. A tots. Als que em van atendre d’infermeria, auxiliars i per descomptat als metges. Un agraïment intens no només per a mi, sinó per tota la gent que arribava al Taulí. La malaltia m’ha ensenyat a ser agraït, a estar contents de la gent que tenim al nostre entorn.
Ha canviat l’Eduard Riba després d’aquesta experiència? I tant que m’ha canviat. Ara valoro molt les petites coses, la meva família, una mirada, una trucada, les abraçades… Ara la feina passa a un pla diferent. Vull que els meus fills estiguin feliços, que es belluguin, que aprenguin a fer coses. He perdut la por a la mort. Ara ja saps el que és la mort. No recordo patiment, ni cap llum blanca al final del túnel.
El fet de ser psicòleg t’ha ajudat? Penso que sí. Vaig posar en pràctica tècniques per no estressar-me de meditació, relaxació i tècniques d’acceptació. El que he passat és molt dur, no tant per mi sinó per la meva família. Jo estava inconscient, però ells estaven pendents de la trucada diària de 13 h a 15 h, en què se’ls explicava com evolucionava.
Quina opinió et mereixen les imatges de les platges i/o les terrasses plenes de gent sense guardar la distància de seguretat i sense mascareta? Em fa mal. Quan jo recordo estar a l’hospital veient les imatges de les platges de Barcelona vaig pensar: Quins animals! El virus no està acabat, per sort hem fet coses bé i d’altres de no tan bé, però continua present. La gent que no ho ha patit, sigui en primera persona o en l’àmbit familiar, es pensa que és una cosa lleu. A l’hospital es moria gent després d’entrar i estar cinc hores a l’UCI. Jo em protegeixo i vull que els meus es protegeixin amb la mascareta.
