Per Ricard Estrada i Arimon, enginyer tècnic agrícola
Imatge: Mariposa en la Calle. Autor: José Tomás Albornoz (CC BY-NC-SA 2.0).
Tots sabem (no tots sabem això) d’alguna manera les capacitats que té la ciutat, i amb aquest coneixement valorem aquest espai físic que promou la convivència social (objectiu que s’ha incorporat a l’urbanisme fa ben poc) com un valor necessari perquè afavoreix plenament el benestar i la seguretat i ens protegeix de certes inclemències. De fet hauria de ser així, però això no passa sempre i per tant no es poden complir plenament les prerrogatives del gaudi dels serveis de la urbanització, els quals són encara un desig.
És sobre alguns d’aquests incompliments que vull referir-me i també vull denunciar la manca de cura del patrimoni ambiental, que altrament podem anomenar capital natural, que de fet és l’estructura bàsica que permet el confort, una part important del benestar i una millor convivència de la ciutadania. No em refereixo a la convivència social, que haig de donar com a suficient, sinó a la deficient cura i reconeixement del valor dels elements naturals a la «ciutat urbanitzada» i també a la «ciutat no urbanitzada», altrament dita «ciutat rural». Perquè el conjunt urbà i rural són necessaris i complementaris i un té sentit perquè hi ha l’altre. Si la balança no està en el punt d’equilibri, és que anem malament de capital natural.
Certament els ciutadans tenim assimilada l’existència del sistema sanitari, l’educatiu, el financer, el de la mobilitat, el del subministrament de l’aigua potable, però poc s’esmenta i es valora el sistema natural vegetal o animal (biodiversitat), el sistema de seguretat alimentària (que no tenim assegurada) o el sistema que purifica l’aire i que fixa els gasos tòxics que generem.
Aquesta descapitalització —natural— fruit del desconeixement ambiental ens porta a descuidar o no atendre amb la cura necessària els elements que estructuren els rendiments d’aquest capital natural. Per posar un exemple pràctic, solament cal veure la poca cura que hi ha a la ciutat urbanitzada per teixir i mantenir una bona xarxa de parcs verds i d’arbrat. La qual cosa comportaria que la natura entronqués amb el medi de la ciutat no urbanitzada.
Imatge: Golondrina. Autor: RL GNZLZ (CC BY-SA 2.0).
Aquest desconeixement popular de la ciutadania urbana genera la incomprensió i, per tant, el rebuig i la queixa dels «suposats peatges» que provoca segons quina percepció de l’arbrat viari. Efectivament, sovint s’interpreta en clau de la «nosa» que fan els arbres a les voreres perquè disminueixen les vistes dels primers pisos, i no cal dir res més sobre el pol·len a la primavera o la caiguda de la fulla a la tardor. Davant d’aquests malentesos, els gestors de les ciutats acaben prenent llavors la decisió de promoure espais durs, no es replanten els arbres que han sofert agressions, es descuida el programa de manteniment de l’arbrat i dels jardins o, molt pitjor, es programen les actuacions amb diverses espècies que tinguin la capacitat d’aguantar la circumstància urbana amb les mínimes «molèsties», tot i que el resultat sigui un verd urbà extremadament pobre i sense virtuts. En el millor dels casos els dissenys actius per fomentar la biodiversitat ciutadana són escassos i, conseqüentment, al no haver-hi un equilibri fidel de la balança, es generen plagues i malalties (descapitalització natural) a l’arbrat i als espais verds. Un fitodesastre que és palpable solament de mirar les fulles groguenques, que indiquen la manca de nutrients, o els escocells petits amb una terra compactada i servidors del pipí dels animals mascota.
Tot plegat, un desgavell, dit també pertorbació ambiental, que fa necessari pensar i actuar i gestionar amb fermesa per recompondre l’ecosistema del sistema natural a la ciutat (la urbana i a la no urbana) descapitalitzada.
També veiem i sentim que algunes espècies que s’han aclimatat als entorns urbans estan generant sons o presències no desitjades per nosaltres, com és el cas del senglar (que ja recorre de nit carrers i places d’algunes ciutats) o les cotorres o els coloms o les gavines, entre d’altres. Mentre això passa, altres espècies són perseguides per la ignorància de part de la ciutadania, com és el cas dels falciots i orenetes que fan niu als edificis, els dragons de les eixides (espècies protegides) o els pardals.
Aquestes espècies aporten virtuts molt més enllà de l’estrictament conservacionista. Efectivament, per exemple, el falciot, l’oreneta cuablanca, l’oreneta vulgar i el ballester poden capturar al vol de 5 a 6 grams de mosquits al dia, és a dir, uns 2.500-3.000 insectes. Són els millors insecticides naturals. A més a més, actualment, s’estan aportant coneixements en relació amb les papallones i els insectes pol·linitzadors com a indicadors de la capitalització natural de la ciutat integral. Si no els veiem, anem malament, i això vol dir que respirem malament i per reparar aquest dèficit hi hem de dedicar recursos que revertiran, ràpidament, en favor de la salut pública, el civisme i el coneixement.
————————————————————————————————————————————————-
Nota 1.- L’emergència climàtica requereix necessàriament reforçar el capital natural i posar-lo en equilibri respecte de la petjada ambiental de la nostra «civilització».
Nota 2.- Si voleu més informació sobre aquests temes, us recomano fer un cop d’ull al text Serveis ecològics del verd urbà a Barcelona, de Lydia Chaparro i Jaume Terradas (CREAF, desembre de 2009). https://www.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=29a34037-893d-4d81-a0b4-eb5e58160527&groupId=7294824
Nota 3.- Actualment, hi ha maneres de plantejar el verd urbà de les ciutats. Podeu consultar https://www.quaderndelesidees.press/blog/la-nova-placa-de-les-glories-de-barcelona-un-plantejament-ecologic-sobre-el-verd-urba-duna-ciutat/.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
