[Per Manel Cunill Llenas, ambientòleg]
Les persones, com també les comunitats, necessitem disposar del nostre espai vital. Aquell que ens permet desenvolupar-nos i exercir les diferents tasques més o menys quotidianes. Durant l’esplendor de la ciutat industrial, bona part de l’espai vital es reduïa al límit del terme municipal. Amb tot, els més benestants gaudien de les comoditats i del bullici de tota mena de la capitalitat barcelonina o bé de la confortabilitat dels afores de la ciutat.
Des de fa anys, la ciutat vital ha polvoritzat els límits administratius de la frontera del terme municipal. Ja és notori que més de la meitat de la ciutadania que treballa ho fa fora del municipi. Aquesta realitat s’ha de sumar al reguitzell d’activitats culturals, esportives, comercials o de lleure que també superen aquest límit fictici de la ciutat.
Ara bé, respondre quin és el límit actual de la ciutat no és una tasca senzilla. Segurament podríem utilitzar diferents paràmetres quantitatius, com ara on treballa o estudia la gent que viu a Sabadell. Aquestes dades tampoc ens permetrien desxifrar l’itinerari individual de molts dels nostres conciutadans pel seu territori vital. El monitoratge del nostre espai vital individual segurament ens facilitaria moltes dades. Ara bé, seria un mètode esgarrifós i superaria els límits ètics. I tampoc ens permetria definir-lo malgrat que ho pugui semblar. Potser hauríem de consultar a la ciutadania el seu sentiment de pertinència. D’on sou? De Sabadell, de la conca del Ripoll, del Vallès, de la Metropolitana Nord, de Barcelona? Totes les respostes podrien ser vàlides però evidenciarien uns deures pendents en la governança del que s’anomena la metròpoli dels cinc milions.
En el nostre cas hi ha una realitat bioregional que s’ha estructurat a partir de les conques o eixos fluvials. Des de fa dècades, a aquesta realitat orgànica i policèntrica no se l’ha dotat d’una governança real, a diferència de la Barcelona metropolitana. Per exemple, la liquidació del Consell Comarcal del Barcelonès és una evidència d’aquest dinamisme del govern metropolità de Barcelona. En canvi, al Vallès mantenim dos consells comarcals que són tan obsolets com el del Barcelonès. Una visió moderna i dinàmica ens hauria de convocar a l’instant a definir i executar una estructura de govern comú del Vallès.
En aquest context, els electes vallesans no haurien d’esdevenir subsidiaris de les polítiques de la Barcelona metropolitana a l’hora de definir aquesta nova realitat territorial. Sense una proposta de política regional pròpia per al Vallès, esdevindrem perifèria i suburbi d’una Barcelona esgotada del seu model olímpic del 92. I apel·lar al Quart Cinturó com a element dinamitzador ja no cola. Estem en un context de canvi global (avui presidit per un virus) que comportarà canvis notables als quals potser només podrem aspirar a adaptar-nos-hi com fan la resta d’éssers vius.
Les instàncies públiques i la societat civil vallesana hauria de reaccionar i liderar una política pròpia per a la regió del Vallès. Es tracta de complementar les polítiques locals per tal que els Ajuntaments també mancomunin polítiques regionals. En poques paraules, fer política al servei de la ciutadania, perquè ja té com a espai vital una de les regions més dinàmiques i diverses del sud d’Europa. I com deia Joan Fuster: “La política, o la fas o te la fan”. Esperem que no la facin des de la plaça de Sant Jaume.
