Un senyor anglès va entrar a la botiga Monistrol amb un rodet a la mà. Rondaven els anys vint i allà només venien material fotogràfic i d’oficina. No havien revelat mai res. El Joan explica com el seu pare, sense entendre ben bé el client, va acceptar-li l’encàrrec per compromís i es va passar tota la nit treballant intuïtivament per tenir-lo enllestit. Se’n va sortir: “Tenia molt bones habilitats”. L’evolució del negoci familiar va començar a prendre forma amb aquella comanda.
Amb 15 anys, Joan Monistrol (1925) ja va començar a freqüentar el laboratori del seu pare per revelar. I quan no era a la botiga, rondava amunt i avall per Sabadell amb una bicicleta –“tenia assegurança, fins i tot!”– fent encàrrecs pels despatxos dels empresaris tèxtils. Va deixar les Escolàpies per fer d’aprenent. I va trigar ben poc a disparar la càmera.
Primer van ser particulars, les famílies volien un retrat de la canalla. Poc després, el Joan aprofitava dies en què tothom sortia al carrer ben engalanat, com el Diumenge de Rams. En veure’l amb la càmera al damunt, no es resistien a demanar-li fotos. Això ajudava el negoci a fer caixa.
Joan Monistrol Pons / LLUÍS FRANCO
I, així, va enamorar-se de la fotografia. El convidaven arreu per fer fotos: “Era una mica una vedet”, bromeja. El que més valorava d’aquella feina era la gent, el tracte, la confiança que li donaven: “Em deixaven les claus de casa, fins i tot”.
Però mentre a l’estiu hi havia feina a dojo a la botiga, a l’hivern minvava. És aleshores quan el Joan va veure una oportunitat que el va distingir a la ciutat: fer reportatges fotogràfics a cerimònies, sobretot a casaments. “Els encàrrecs van començar a tenir un èxit aclaparador. Ho feia amb afició. Deia a la gent: vostè cordi’s l’americana, posi’s la corbata bé…”. Els nuvis se l’emportaven on fes falta, el volien a les seves bodes: a Barcelona, França o Balaguer. Això no agradava a alguns establiments, on ja tenien fotògrafs contractats: “L’amo d’un restaurant, del qual no diré el nom, em va dir que tenia ganes de veure la meva esquela al diari!”, riu.
D’aquells dies, només li va quedar una foto per fer: “Inauguraven la Nova Creu Alta i volia fer la primera foto d’un jugador tocant la pilota. Jo feia nosa i l’àrbitre no podia començar el partit, tothom va començar a xiular-me”, recorda divertit. La seva màquina preferida era una Leica “robusta i potent, encara que empipadora quan tocava canviar el rodet”.
De fet, sempre l’ha acompanyat una càmera, dels 15 als 95 anys: “No puc sortir de casa sense portar-ne una. És la meva cuirassa, em fa sentir segur”. Avui dia, encara hi ha clients que entren a la botiga acompanyats dels nets i els diuen: “Mira, aquest senyor d’aquí ens va fer les fotos del casament”.
