JOSEP MERCADÉ

Ja era hora

Dues ciutats, a poc més de vuit quilòmetres de distància, que han tingut un model de creixement semblant i es troben tant properes a una gran capital com Barcelona, no tenen més remei que intentar posar-se d’acord. Curiosament aquest raonament tan senzill ha estat com una bena al ulls que ha impedit el que ara Sabadell i Terrassa volen fer.

Fer-se valdre davant l’omnipresent cap i casal de Catalunya. Certament és un acord històric que les dues alcaldies manifestin aquesta bona voluntat d’entesa. Però no puc estar-me de pensar en els anys desaprofitats. Lluny dels tòpics, sobre si ets d’un municipi o d’un altre, les dues ciutats no han sabut treure prou partit juntes de la seva posició dins la plana vallesana en els 40 anys de democràcia municipal.

És cert que ara no toca omplir-nos de retrets sobre el passat, però sí reconèixer algunes errades que marquen el present i potser el futur. Antoni Farrés i Manuel Royes, els primers alcaldes de Sabadell i Terrassa després del restabliment de la democràcia, mantenen en comú haver estat fills de la burgesia local lligada a la tradició tèxtil. La seva relació personal va ser sempre cordial, però la diferència de color polític contribuí a mantenir una visió fins i tot enfrontada entre les dues ciutats. La competència i la ignorància han presidit les relacions de molts anys.

Durant la febre olímpica de Barcelona’92, Terrassa aprofità molt més les inversions gràcies al color polític. Sabadell no es quedà enrere i va optar per l’Eix Macià i El Corte Inglés; que van ser com un revulsiu contra Terrassa. Aquesta ciutat inaugurà el 2004 el camp de golf El Prat a la zona de Torrebonica i Can Bonvilar amb l’oposició de Sabadell.

Les 250 hectàrees de la instal·lació (7 vegades el Parc Catalunya) representen avui un mur que separa part del medi natural de les dues ciutats; privatitzat per als socis del golf. El fet que cadascú hagi mirat per ell ha provocat un gran desconeixement mutu. Ara es volen afrontar nous reptes com la B-40. Però durant aquests anys no ha estat possible ni un trajecte per a vianants i bicicletes al costat de la carretera N-150 que hagués acostat les dues ciutats.

Està clar que s’han fet moltes coses per separat, però junts ben poques. Celebrem, doncs, l’arribada d’aquests nous aires i esperem que no es quedin amb intencions. Cal que la veu del Vallès es faci sentir a Barcelona.

Comentaris
To Top