JOSEP GISBERT

Que continuï el somni!

[Per Josep Gisbert, periodista]

Quan el 1964 el Centre d’Esports Sabadell va pujar a Segona Divisió, un grup d’aficionats ho va celebrar amb una pancarta al camp de la Vella Creu Alta que encoratjava els jugadors a assolir un nou repte, el de l’ascens a Primera Divisió. Estava començant l’època més gloriosa del club, que es traduiria en set temporades seguides a la màxima categoria del futbol espanyol i una participació en competicions europees inclosa, tot plegat de la mà d’un president, Ricardo Rosón, i un entrenador, Bernardino Pérez, Pasieguito, que van fer història i encara avui són recordats com a referents de l’entitat.

En certa manera, i salvant les distàncies –que després de gairebé seixanta anys en el món del futbol professional són moltes–, es podria establir un paral·lelisme entre aquell període i el Centre d’Esports Sabadell d’aquest any, que acaba de pujar també a Segona Divisió. Un paral·lelisme que en el vessant institucional té el nom propi d’Esteve Calzada com a president i en l’esportiu el d’Antonio Hidalgo –sense oblidar-se de Juvenal– com a entrenador. I un paral·lelisme que es basa sobretot en l’estabilitat del club en aquests dos moments de la seva història, que s’està demostrant que és, al cap i a la fi, la característica essencial per superar les dificultats i poder tirar endavant i arribar a bon port.

Per aquest motiu, a hores d’ara pren especial rellevància la gestió duta a terme per l’equip del conseller delegat de Prime Time Sport i director de màrqueting del Barça de Joan Laporta, que per molts elogis que rebi mai no seran prou per agrair-li que, de fet, hagi salvat de la desaparició una entitat que feia més d’un quart de segle que vagava sense rumb en el pou de la Segona B fruit de la irresponsabilitat i la incompetència de molts dels que n’havien tingut les regnes durant aquest trist període. I per això mateix és tan important, més enllà de quina acabi sent la composició accionarial de la societat anònima esportiva que és el Centre d’Esports Sabadell, que la direcció del club continuï com més temps millor en mans de la seriositat i el rigor d’Esteve Calzada i els seus (Bruno Batlle, Ana Navés, José Manzanera…), per evitar que es malbarati la feina feta com va passar després de l’anterior ascens a Segona Divisió el 2011 i per poder aspirar a cotes més altes.

Quan el 1965 el Centre d’Esports Sabadell va pujar a Primera Divisió, els aficionats van celebrar la gesta de dos ascensos consecutius amb una altra pancarta a la Vella Creu Alta que aquesta vegada animava els jugadors a classificar-se per a la Copa d’Europa. I gairebé ho van aconseguir en participar el 1969 a la Copa de Fires. El recordatori d’aquestes fites ve a tomb perquè per fi l’equip està en disposició de repetir-les i, qui sap, fins i tot de millorar-les, perquè enlloc no està escrit que aquells meravellosos i inoblidables set anys seguits a Primera Divisió hagin de ser un llindar inexpugnable. És obvi que per començar cal anar pas a pas –partit a partit– i de moment l’objectiu ha de ser mantenir-se i aposentar-se a Segona Divisió, però sense renunciar a res, perquè havent retornat al futbol professional, hi ha coses que tornen a ser perfectament possibles que abans –a Segona B o a Tercera Divisió– no ho eren. I una d’elles és, sens dubte, poder mirar cap a l’elit, però en tot cas sense perdre el nord marcat per la gestió d’aquests últims temps.

Cent disset anys d’història, que aviat està dit, contemplem el Centre d’Esports Sabadell, un dels clubs més antics del futbol català i espanyol i, per palmarès, el tercer equip indiscutible, encara que sembli que a alguns els pesi, de Catalunya. Un orgull per a tots els que, a les verdes i a les madures, senten els entranyables colors arlequinats, que ara poden tornar a somiar que ves a saber si el millor encara ha d’arribar.

Que continuï el somni!

Publicitat
Comentaris
To Top