Aquells meravellosos anys. L’estiu de la ‘nova normalitat’ ha estat –en part– el del retorn al poble, tot fugint de les aglomeracions de les ciutats turístiques, i de tancar-se en avions. Cal demanar-se, però: si retornem al poble, vol dir que n’havíem marxat mai? I si és així, quins factors sociològics, laborals i culturals ho expliquen?
Difícil veure famílies que, coincidint amb Sant Joan, obrissin la casa del poble i no marxessin fins a principis de setembre.
Un temps en blanc i negre, de les primeres tavernes amb cambres frigorífiques en els anys 50. Després en sèpia, amb el 600 que (quasi) tothom va tenir. Fins als colors setinats dels anys 80 i 90. De quan calia esperar dues o tres hores a fer la digestió després de dinar, abans de poder llançar-se a l’aigua. I ara sabem que no era més que una enganyifa –babaus!– perquè els nens i nenes ens estiguéssim quiets mentre els adults gaudien d’una llarga sobretaula (o la migdiada). Després ens subornaven amb un Frigopié, que llavors anava a 30 pessetes. Les picades de medusa, si anaves al mar. Muntar la canadenca, aquella cèlebre tenda de campanya quan arribes –tard i quasi a les fosques– al càmping que toqués aquell dia. Són part de la memòria sentimental de la canalla dels vuitanta.
Tanmateix, una combinació de factors sociològics i econòmics va acabar amb aquestes estampes. Per una banda, els avenços tecnològics de l’aviació i l’abaratiment dels preus dels bitllets va provocar que noves capes de ciutadans comencessin a anar-se’n de vacances en avió. Deixaven aparcat el cotxe (i les maletes a la baca de dalt) i marxaven a l’aeroport. Per viatjar més vegades i més lluny. La globalització hi posava el primer peu, vaja.
També va coincidir uns anys de bonança econòmica, entre finals dels 80 i passats els 2000. La construcció i el turisme hipotecaven el mercat laboral, però creaven riquesa immediata. A més, s’allunyava la idea de feines estables en el mateix lloc. La incorporació al 100% de la dona al mercat de feina impedia que l’home anés cada dia a treballar a la ciutat, mentre la dona es quedava al poble amb la canalla.
Si ens remuntem als anys 70 i les darreries del franquisme, és fàcil entendre l’efecte d’atracció que generava tot allò que venia de fora, després de 40 anys d’autarquia. S’obrien les fronteres i la mobilitat era possible. Sociològicament, la voluntat modernitzadora del país generava un nou horitzó de desitjos.
I més recentment, la tendència mundial cap a la superficialitat de l’ésser humà també és un factor: No volem estar tot un mes tranquil·lament a un lloc, quan podem fer cinc viatges diferents de cinc dies cadascun en el mateix període de temps.
Aquesta immediatesa es manifesta amb les xarxes socials. Sembla que si no pengem la corresponent fotografia a Instagram, no hem estat en aquella platja! Ser-hi o gaudir-ne?
I adeu a orientar-nos amb els mapes de paper, que esperaven el seu moment estrella a la guantera. Ara, per arribar, només hem d’activar el GPS de l’smartphone. I és tan cert que és infal·lible, com que estem perdent orientació i intel·ligència.
Ara bé, si l’estiueig tradicional està desapareixent, es deu, també, a la mateixa despoblació rural. Els motius? Aïllament, males connexions, pitjors serveis… I això és indiscutible: si no hi ha cases on tornar, on tornarem? Probablement, cada generació haurà de crear el seu model.
