[Tona Codina i Farriol, publicista i consultora de comunicació]
Obres els ulls i et trobes abocada al mes de les llistes. Ja hi som. Mil coses al cap per ordenar, però bàsicament, dos grans temarros: coses per fer i objectius del nou curs. De manera més o menys formal, totes les fem, oi? Hi ha qui no ens podem escapar de marcar peces de roba i llibres; així aquest any escriurem les llistes amb poca convicció, mirant de posar-hi fe, a veure si les vambes amb Velcro poden anar a l’escola uns quants mesos i no les han de gastar a casa, mig tancats de nou. Però no vaig per aquí, vaig pel bloc dels bons propòsits i objectius de vida, personals, professionals. Oh, là là. Ara com va?
Benvinguda a l’època en què tot recomença, versió Covid-19. Sovint, en aquestes dates hem sentit que és a la tardor quan fem neteja, ens repensem, potser més que per cap d’any, i recomencem. Miquel Martí i Pol ens hi va convidar, a Cançó després de la pluja, una peça que semblava escrita per a aquest 2020:
“(…) Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.
Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l’esforç de recomençar
i un cop més encara”.
L’època en què tot torna al seu lloc, en què res és al seu lloc. En fi, tornem a la teoria: diuen els experts en psicologia emocional que quan aturem les nostres rutines tenim més temps per observar-nos, veure el millor i el pitjor de la nostra vida i llavors volem canviar allò que no ens agrada. Però aquest any ja ho vam fer, no? Vam tenir temps de sobres per endreçar calaixos i relacions. I ara, vols tornar al gimnàs a “baixar el confinament” però les places són limitades, has de demanar cita prèvia i quan te’n recordes de trucar només queden lliures les classes que no et van bé. Així no hi ha qui es superi. Decidim oblidar les penes anant de concert, decidim atrevir-nos, la cultura és segura, però és clar, s’ha acabat cancel·lant per risc de rebrot.
Vista la poca llibertat que ens està quedant i vist que va per llarg, jo estic més per fer un mini decàleg del laisser faire vital. Mira que jo soc fan de les llistes i de marcar-me objectius, però la meva proposta apunta cap a relaxar el nostre llistó d’autoexigència:
Mini decàleg contra els bons propòsits
1.- Els bons propòsits són una convenció social que pressiona per crear-se objectius, cada x temps. Això quan la vida transcorre en llibertat, sabent que podràs fer plans que t’alimenten l’ànima.
2.- No cal enganyar ningú. Ni a tu, menys que mai. Sovint l’objectiu en si mateix no es correspon amb el que realment desitges. Quantes vegades no t’has proposat deixar el tabac o els xuxos de crema, quan en realitat no n’estaves convençuda i has recaigut al minut 1? Ara ja no cal. Fuma o no fumis, atipa’t o no, però no t’enganyis i carpe diem.
3.- Se t’acaba veient el llautó. Si a més d’apuntar l’objectiu en una llista, et fas la xula explicant-lo a amics i coneguts, hauràs de justificar el perquè no l’has complert i la Covid com a excusa és massa evident. Estalvia’t la feina.
4.- Accepta la teva vida. Molts bons propòsits són un pedaç que amaguen insatisfacció per la vida que portes. Ara en canvi, el més cool és assaborir el que tens. Fes-ho!
5.- Sempre fas el que toca. M’ho va dir un dia un doctor savi i veterà al qual li explicava la meva frustració perquè no arribava mai a fer tot el que m’havia proposat. “El teu cos ja sap triar i sempre acabes fent el que has de fer”. La seva frase em va relaxar per sempre. Quan m’adono que l’he oblidat, hi torno. Ara, més que mai.
