Història

El carrer de la Indústria: aparador de la ciutat (1)

L'estació de Sabadell, el 1938 / CEDIDA

Efectivament, el carrer de la Indústria esdevingué, amb el temps, una mena d'aparador de la producció tèxtil de la ciutat. Un mostrari dels productes que els diferents empresaris (i marques) podien oferir als seus clients i també el reflex de la voluntat d'obrir pas i connectar el centre neuràlgic de la ciutat i els nous espais derivats del creixement i la modernitat. Aquest, certament, fou el final de la història. Fou el resultat d'un procés que s'inicia al desembre de l'any 1879 amb la petició que l'Antoni Casanovas i Ferran (fill del també fabricant i polític Antoni Casanovas i Bosch) adreça a l'Ajuntament per connectar la seva empresa, situada al carrer de la Concepció, i l'estació de ferrocarril propera. L'empresa era el vapor d'en Rovira que el seu pare havia construït el 1848.

Amb l'objectiu d'aconseguir convèncer l'Ajuntament, Casanovas va cedir al municipi els terrenys que haurien de bastir el nou eix i que eren de la seva propietat. La petició consistia a obrir un carrer de 40 pams d'amplada (aproximadament 8 metres) segons la normativa municipal de Pere Turull al respecte (el 1841, es va determinar que els carrers secundaris tinguessin 40 pams i els principals, 80 pams).

Un anunci  de Joan Sallarès i Deu / CEDIDA

La idea, certament, era assenyada, ja que l'any 1855 l'anomenat Ferrocarril del Nord havia arribat a Sabadell i la primera estació de què disposava a la ciutat havia estat construïda al capdamunt del que seria el nou carrer. Per tant, facilitaria l'accés de l'empresa tant a la recepció de les matèries primeres necessàries per a la producció, com a l'enviament dels productes acabats cap a Barcelona per la seva distribució a la resta de l'estat o fins i tot a l'estranger tot usant la via ferroviària o marítima. Fou més endavant que arribaria la utilització del carrer com a eix comercial. Ho veurem més endavant.

L'Ajuntament atorgà aquesta llicència sol·licitada per Antoni Casanovas i Ferran dos anys més tard, el 1881, i fins i tot va decidir premonitòriament el nom del nou carrer: carrer de la Indústria. Aquest mateix any, i tot coincidint amb el moment àlgid de la crisi de la "febre de l'or", Joan Solé encarrega el que podria ser un despatx tèxtil al carrer de l'Estació, a tocar del que seria anys més tard l'Hotel Suís.

S'inicia, així, el sorgiment de l'activitat més comercial al carrer que complementaria la utilitat habitacional i industrial que inicialment s'havia previst. I seguirà el mateix Antoni Casanovas (1883) amb un nou despatx al carrer de la Concepció. I algun temps després, el 1890, Rafael Padrós també en construeix un de nou al número 38 del carrer. Però també alguns luxosos habitatges veuen la llum en aquesta nova via. Com el 1891, quan l'arquitecte Gabriel Borrell construeix la casa Ponsà, residència familiar el banquer Francesc de Paula Ponsà i Canti (Banca Ponsà i Valls) i avui seu de l'Arxiu Històric de Sabadell. Tot plegat, despatxos, fàbriques i palauets ajuden a consolidar l'entorn d'un carrer que esdevindria absolutament rellevant per a la nostra ciutat.

Anunci de F. Lluch / CEDIDA

Amb el nou segle, Joaquim Taulé (germà de l'industrial Antoni Taulé, qui havia fet construir al 1902 la famosa casa del carrer Sant Joan) es converteix en l'artífex de l'edifici conegut com a despatx Taulé o també despatx Lluch. De fet, podria ser que aquesta edificació estigués clarament orientada al lloguer, ja que Joaquim Taulé no tenia activitat industrial coneguda (vivia, però, al carrer de les Tres Creus, a l'esquena del nou edifici). El cas és que al 1908, el preuat arquitecte municipal Juli Batllevell projecta i construeix aquesta magnífica obra modernista.

La planta baixa fou llogada, efectivament, a l'empresa Hijos de Miguel Tous al 1911 i la planta alta al Centre d'Estudis Psicològics i més tard (1921) la planta es torna a llogar a l'empresa Lluch i Alavedra en el que semblaria l'any de la seva fundació que es produeix després de quedar-se amb part del negoci de Miquel Tous (de fet, en la publicitat de l'època es parla de Lluch y Alavedra. Sucesores de Hijos de M. Tous). Aquesta empresa l'acabarà comprant dos anys més tard i en Feliu Lluch sembla que també acabaria comprant la casa particular de Joaquim Taulé el 1928 (2).

Passat un temps, el carrer de la Indústria incorpora una nova fàbrica i despatx perquè al 1914 es construeix l'empresa dels Sallarès, projectada dos anys abans. Malauradament, aquest mateix 1914 és el de la mort del seu fundador, Josep Sallarès Deu. La tria d'aquest emplaçament no és casual donat que a tocar d'aquí, al vapor Rovira, igual que a altres indrets propers, es localitzaven diversos telers propietat del Sr. Sallarès que, finalment, podran tenir un únic emplaçament. Així, comptarà amb planta baixa i primer pis i anys més tard (1946 i 1948) incorporarà nous espais en soterrani i segona planta. Aquest és l'edifici, finalment, que ocuparia l'actual Companyia d'Aigües de Sabadell.

El Cafè Suís / CEDIDA

També a tocar del carrer de la Indústria, justament a la cantonada del carrer de Sant Josep (27-29) amb el carrer del Carme, fa la seva aparició el despatx de l'empresa Genís i Pont (1915), un magnífic exemple d'arquitectura modernista.

A partir d'aquest moment, el carrer de la Indústria es consolidaria, definitivament, com un eix industrial i a la vegada comercial amb la instal·lació de diversos despatxos d'empreses tèxtils. Sense oblidar, però, que ja és també un eix residencial al qual es va incorporant tot un seguit d'habitatges de caràcter senyorial propietat dels mateixos industrials que hi treballaven o que hi tenien les oficines i despatxos. Així, més o menys per ordre de número de carrer en direcció a l'estació, trobem la casa-despatx de Maria Sampere o casa Guasch (1931), les cases d'en Comadran, la casa Tamburini i la ja anomenada casa Ponsà. Totes elles mereixerien atenció no únicament pel seu valor arquitectònic o la seva bellesa, sinó per a qui pertanyien, però és obvi que no disposem d'espai per fer-ho.

El que sí que destacarem, per acabar aquesta entrega, és el darrer edifici del carrer el qual destaca, sense dubte, per la seva singularitat: l'Hotel Suís. La construcció de l'hotel havia estat de la família Brutau, que l'entenia com una inversió complementària als seus negocis industrials. I la lògica deia que, efectivament, podria ser una bona pensada. Perquè Sabadell comptava amb una nova estació construïda pocs anys abans (1899) i l'eix comercial del carrer de la Indústria ja estava força urbanitzat. Per tant, seria interessant comptar amb un hotel a peu d'estació i al capdamunt d'aquest carrer per allotjar els venedors i compradors, així com representants que vinguessin a Sabadell per negocis. El projecte es va fer el 1902 per Juli Batllevell, es va construir a l'any següent i era inaugurat oficialment el 12 de març del 1903.

NOTA: tots els documents que il·lustren aquest article són originals i formen part de la col·lecció particular de l'autor.

(1) Existeix una magnífica bibliografia en relació amb la formació de la ciutat de Sabadell. Aconsello repassar Sabadell, de Vila a Ciutat (Vallès Occidental), petit opuscle publicat per l'Ajuntament. També les fantàstiques obres de J. Puig Castells (El procés de formació de la ciutat de Sabadell, 1991 Ajuntament de Sabadell) i del mestre J.M. Benaul (El vapor a Sabadell. Museu d'Història de Sabadell, 2.000) entre d'altres.

(2) Sobre els anomenats 'despatxos' com a elements d'exposició i vendes de teles, us aconsello llegir l'interessantíssim i únic estudi Els despatxos tèxtils sabadellencs: formació de la tipologia. Una aproximació d'Anna Albó i Riera i Gemma Ramos i Serra (Arraona: revista d'història, Núm. 28. 2004).

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top