[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Un dels plaers estivals que la pandèmia no ha pogut manllevar-me és el de llegir a la platja. El llibre que més m’ha captivat enguany ha estat l’autobiografia de Woody Allen, A propòsit de no res.
La meva passió per Allen ve de lluny. Ja de petit, vibrava veient les seves primeres pel·lícules a TV2 o al Canal 33. I les estrenes dels seus nous films al cinema, gairebé anuals, eren tot un esdeveniment familiar. El 93, vam aprofitar un viatge a Nova York per sopar al Cafè Carlyle i veure’l tocar amb la seva banda de jazz. Recordo un ambient màgic i com ell, a l’intermedi, sopava tranquil·lament amb la Soon-Yi, amb qui feia poc que havia oficialitzat la relació.
Per a mi, aleshores, el món de Woody Allen era el món dels adults. Un món que jo imaginava ple de persones cultes, sensibles, amb inquietuds artístiques i existencials. Evidentment, encara no havia vist cap sessió al Congrés de Diputats. Sarcasme a part, fer-me gran i adonar-me que aquell món idealitzat no es corresponia amb la realitat quotidiana va ser una desil·lusió de la qual encara no m’he refet del tot.
Mentre llegia el llibre, he recordat allò que Josep Maria Benaul o Pep Marès expliquen sovint sobre el paper de la cultura a Sabadell: la cultura i l’art no poden ser un accessori, ni la cirereta de cap pastís, sinó que han de ser nucli, identitat i motor de ciutat. Les pàgines en què Allen narra la seva vida a Manhattan estan repletes de visites a museus, a cinemes d’art i assaig, a sales de concerts i a teatres; i, sobretot, de nombroses vetllades compartides amb altres novaiorquesos inquiets. Bona part de la seva obra neix forçosament d’aquest ambient d’enriquiment mutu.
Els efectes de la pandèmia al món cultural estan essent devastadors. El mateix Allen no sap si podrà tornar a rodar una nova pel·lícula. I al nostre petit país, la subsistència de músics, actors i altres professionals creatius penja d’un fil. No sé si som prou conscients del patrimoni immaterial que està en joc. L’administració no sembla que en sigui conscient. Com diu el músic Mazoni, “em planto a tocar per causes, nosaltres som la causa”. No es pot expressar millor. Bona No Festa Major.
