[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
La primera setmana del nou curs escolar, també a la universitat, ens va portar una notícia sorprenent i preocupant. Un professor de la UAB va incitar i propiciar actituds negacionistes respecte a la Covid-19, fins al punt de pressionar els seus alumnes perquè no seguissin les indicacions de les autoritats sanitàries i acadèmiques sobre les mesures per evitar l’expansió del virus.
Aquest cas no deixaria de ser una anècdota si no s’inscrivís dins un moviment més ampli que exhibeix el seu rebuig a les polítiques preventives, higièniques i de comportament social que totes les administracions públiques i corporacions sanitàries ens demanen que complim el màxim de bé. D’aquestes actituds de caràcter negacionista n’hem tingut clares manifestacions a Madrid a mitjans d’agost, però també després a Berlín, a Roma, o a altres capitals europees, a través de concentracions de rebuig a les mesures imposades o recomanades, i de negació de la importància de la malaltia que genera el coronavirus. Amb l’extrema dreta sempre al darrere de les mobilitzacions. Aquestes actituds, que neguen les evidències científiques, generen al mateix temps una gran desconfiança cap a autoritats i institucions, que s’atia des de posicions populistes i ultradretanes.
Fa uns dies, Milagros Prérez Oliva, en un article a El País, assenyalava encertadament que “el negacionisme creix per una barreja de desinformació i d’explotació interessada de la desconfiança cap a les institucions i el sistema”, i denunciava la confluència de posicionaments i interessos que es troben darrere d’aquestes posicions.
Més enllà dels sectors “acientífics” que hi conflueixen –des dels antivacunes als col·lectius alternatius de tot signe– segurament cal posar l’accent en l’aprofitament que en treuen els moviments i partits populistes, especialment d’extrema dreta o de dreta més tradicional, com hem pogut veure als Estats Units o en diversos països europeus.
En el cas espanyol, les actituds prepotents i desqualificadores cap a tots els governs, estatal i autonòmics, per part de Vox, es varen visualitzar en les mobilitzacions del mes de maig en el barri de Salamanca de Madrid (en aquest cas amb la complicitat inestimable del PP), i de manera especial en la manifestació contra les mascaretes que es va celebrar a la plaça Colón de Madrid el 16 d’agost o la que havien convocat per diumenge passat. El partit d’extrema dreta espanyol no en té prou amb les tribunes institucionals –que aprofita sempre que pot, per realitzar una crítica àcida i desqualificadora del govern de torn–, sinó que intenta incendiar els carrers promovent aquest tipus de manifestacions i protestes que es mouen dins l’àmbit del negacionisme.
En el darrer ple del Congrés dels Diputats del mes de juliol, Vox anunciava la presentació aquest mes de setembre d’una “moció de censura” contra el “govern criminal” de Pedro Sánchez. Molts vàrem interpretar que es tractava d’una maniobra més aviat contra el PP que contra el govern, però si s’acaba presentant, seria l’ocasió per sentir i veure de primera mà les receptes polítiques i econòmiques que un partit d’ultradreta és capaç de plantejar per afrontar la crisi sanitària, econòmica i social que ens ha portat la pandèmia. La barreja d’arguments i desqualificacions que fins ara hem escoltat de boca dels seus dirigents no ens donen gaires pistes. Semblen molt eficaços en la crítica, el menyspreu, i fins i tot l’insult, però no sembla que tinguin gaire a oferir en el terreny programàtic i propositiu. Veurem quant de Trump i de Steve Banon guarnirà les seves propostes. Sentir Santiago Abascal, Jorge Buxadé o Hermann Terstch ens acosta a les experiències governamentals de Trump, d’Orban, de Salvini o de Kaczinsky. I mentrestant anuncien una “tardor calenta” excitant tots els fronts institucionals que poden. I en estreta competència (o complicitat) amb el PP de Casado i Diaz Ayuso, com podem veure els darrers dies.
