La seva mare Ana Maria, ja desapareguda, li va cosir el quimono amb el qual amb 21 anys va guanyar el Mundial al Brondy Hallen de Copenhaguen (Dinamarca) davant l’alemany Eugen Nefedow. La gesta també es recorda per ser la primera victòria d’un taekwondista espanyol sobre un coreà, un fet del tot impensable a la dècada dels 80. Una imatge que l’Ireno Fargas no es podia ni imaginar quan anava al col·legi dels Maristes –actualment Escola Mare de Déu de la Salut–, etapa que recorda “amb molta estima, que marca en l’àmbit personal i d’ensenyança”. De fet, aleshores practicava altres esports com el bàsquet o l’handbol. “El meu pare Antonio havia jugat a l’Arrahona molts anys i fins i tot va ser internacional. A la família es respirava esperit esportiu i jo vaig provar a l’OAR Gràcia i al Club Natació de bàsquet, però no va funcionar”, admet.
A la ciutat es va produir un esclat d’esports d’arts marcials que va fer descobrir a l’Ireno Fargas el Gimnàs Dong Yang de la Rambla, i el mestre Antonio Toledo, que canviaria per sempre la seva vida. Va començar a practicar taekwondo el 1974 i fins al 1979 no va aconseguir el seu primer títol de Catalunya. A partir d’aquí, la seva carrera seria meteòrica: títols estatals (té el rècord amb cinc consecutius), d’Europa i la culminació amb l’or mundial el 22 d’octubre de 1983. Aquella va ser la seva última competició. “Si el taekwondo hagués estat un esport olímpic, hauria continuat fins als Jocs de Los Angeles per intentar guanyar una medalla olímpica, però no era així i ja ho havia aconseguit tot. Tocava reprogramar la meva vida”.
Mèxic, Sabadell i Croàcia
De ser protagonista al tatami va passar a transmetre la seva saviesa i experiència com a entrenador. Va començar amb l’equip català i després amb el combinat estatal. També va ser pioner en convertir-se en el primer tècnic no coreà que entrenava seleccions estrangeres, França primer i Mèxic després. De fet, l’Ireno ha estat considerat durant 15 anys el millor entrenador del món segons el web www.taekwondodata.com, especialitzat en estadístiques d’aquest esport.
Tot i que està acostumat a viatjar i passar molts mesos fora de Sabadell, la seva vida va fer un tomb quan va rebre una gran oferta per dirigir un projecte al Centre d’Alt Rendiment La Loma de Mèxic. “Significava una gran oportunitat i també un gran repte, perquè l’objectiu era convertir algun esportista del centre en campió olímpic. I ho vam aconseguir. La meva adaptació va ser ràpida en un país que té una imatge justificada de perill i violència. La preocupació era més per la meva família quan estava allà que per mi, però mai va passar res i t’acostumes a gairebé tot. El pitjor era estar tant temps lluny de Sabadell. Només podia venir uns dies per vacances i per Nadal. Trobava a faltar els pares, un passeig per la Rambla, fer un cafè amb els amics…”. L’Ireno se sent molt sabadellenc i confessa que “un títol d’Europa o del món és molt important, però a mi em va fer especial il·lusió rebre tres anys seguits el reconeixement com a millor esportista de la ciutat”.
Ara la seva vida es mou en un de cercle entre Catalunya, Mèxic i Croàcia per combinar feina i família. Està casat amb l’Ivana, una gran esportista de taekwondo croata, i es van establir a Zagreb . Se sent molt feliç, però troba a faltar la seva filla Marina, que estudia dues enginyeries a la vegada –industrial i aeronàutica–a Noruega i no la pot veure el temps que voldria. Llei de vida.
