Publicitat
MARC BASTÉ ALUJAS

Fem coses?

Amb les escoles en marxa –de moment, sense gaires incidències– i l’actualitat política centrada en temes tan pre-Covid com el Villarejo o la data de les properes eleccions, el grau d’histèria col·lectiva ha baixat i podem tornar a fer coses, com a bons catalans.

L’Ajuntament ho ha aprofitat per aprovar una sèrie de propostes ambicioses i amb la mirada al futur (algunes aprovades per unanimitat). Parlo de la candidatura de Sabadell com a Capital de la Cultura Catalana 2024, l’aposta per traslladar el grau d’Infermeria de la UAB a l’Artèxtil, o la modificació urbanística que permetrà dignificar gran part del balcó del Ripoll. També s’han reactivat els comentaris a les xarxes socials, un percentatge molt important dels quals segueixen instal·lats en una queixa estèril i purament reactiva.

Els qui em coneixen saben que tinc poc marge de tolerància amb les queixes i la negativitat, i la Covid m’ho ha accentuat encara més. Soc un doer, que en diuen ara: faig coses, construeixo projectes i soc necessàriament optimista i executiu. Per això m’ha agradat tant l’article Vigilar, molestar, proposar, de Genís Roca –sabadellenc adoptiu, coordinador del comitè d’experts encarregats de l’estratègia Catalunya 2022–, a Viaempresa.cat. Roca diu que davant la pèrdua de confiança en les institucions, la queixa no és suficient: “Quan la majoria pensa que les institucions fallen, ens cal una societat civil disposada a ajudar el grup. El que no s’hi val és queixar-se i no fer res, o encara pitjor, queixar-se i inhibir-se”.

Dimarts passat, el Diari de Sabadell publicava un article de Manel Larrosa que anava en aquesta línia, com gairebé sempre, en el seu cas, aportant un catàleg de propostes engrescadores –i, a primer cop d’ull, raonables– per donar ús a la gran quantitat de patrimoni municipal abandonat. Proposava, per exemple, “que la central de la Caixa al carrer de Gràcia i l’antiga Escola Industrial siguin la Ciutat de la Música”, allotjant les entitats locals que posen Sabadell al centre de la música a Catalunya (OSV, Amics de l’Òpera, Escola i Conservatori, Joventuts Musicals, etc.), i generar una col·laboració publicoprivada de primera divisió. Seguint amb el catàleg de propostes, escrivia Larrosa: “La Casa Duran no era la seu òptima de la Fundació Bosch i Cardellach?”, o “el buit Museu del Gas no podria ser el Centre de Disseny i Moda del teixit?” I a la fàbrica Sallarès Deu i a Can Feu, seguia, “qui inventarà què posar-hi?”.

Per fer realitat aquestes propostes (o altres de l’estil), cal la predisposició de l’Ajuntament i una intensa col·laboració publicoprivada. Però ja hi ha prou museus buits i vivers d’emprenedors sense emprenedors, en aquest món: el que de veritat és necessari són projectes ambiciosos, sorgits de la iniciativa privada o la societat civil, que solucionin necessitats reals de Sabadell o aprofitin potencialitats diferencials de la ciutat, que siguin factibles, eficients i sostenibles, i que aportin un valor estratègic a la ciutat.

Fem-ho, doncs: passem de les propostes en l’aire als fets. Fixem projectes amb objectius concrets, expliquem-los bé i mirem com assolir-los: qui, amb quins recursos , per a què i què aporten a la ciutat. Qui s’hi afegeix?

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top