Publicitat
Oci i cultura

El grill de Graham o els consells per cantar de Pavvla

Graham a l'escenari del festival RES / V. ROVIRA

Vivim temps en què la distància, entre tots nosaltres, ve prescrita per les autoritats. I, enmig de tot això, el petit format del festival Resposta Entròpica Sonora (RES) va aconseguir acostar artistes i públic. Molt més que a qualsevol llauna de sardines on, en dies de pre-pandèmia, se celebraven els concerts més multitudinaris. Des de l’última fins a la primera, les files de cadires de Fira Sabadell van quedar immerses en una aura d’intimitat.

A l’escenari, els cantants es van deixar acomodar per aquesta calidesa de la familiaritat. I, entre cançó i cançó, alguns més que altres, es van obrir espontàniament al públic, com si l’hi haguessin cantat tota la vida. Via lliure a la interacció, a les historietes, a les ocurrències, a alguna confessió, a l’autenticitat. Com aquella digressió carismàtica de David Bowie, en un concert a Berlín el 2002, en què abans d’arrencar a cantar Heroes pregunta al públic com està, s’embolica a xerrar i acaba disculpant-se: “Perdoneu-me, he estat veient massa la televisió”.

Cri-cri-cri. Núria Graham, mentre prepara la guitarra entre una cançó i la següent, desplega el seu accent osonenc per preguntar al públic si hi ha algú que també senti aquest cri-cri-cri que reverbera per la sala. No està al·lucinant. Cri-cri-cri. Hi ha un grill que, des de la llunyania, i probablement només perceptible per la cantant a la sala, li arriba fins als timpans.  Aleshores, esbossant un somriure, ens revela que l’altre dia, mentre intentava dormir, un grill la va trasbalsar tant que va acabar plorant d’impotència. “Per què us estic explicant això?”, s’adona Graham. Serveixi l’anècdota per aproximar-se a la proximitat que es va teixir amb el format intimista del RES.

“Es nota que és un migdia perquè estem bevent aigua”, dispara Pavvla amb una ampolleta a la mà, l’endemà al migdia, primer concert de dissabte. La santcugatenca, però, només deixa marge per a la improvisació entre temes. Quan canta, es capfica absolutament en les seves cançons. Ulls tancats, la mà dreta, des de sobre de la seva cabellera rosa, llisca suaument avall, amb tendresa i delicadesa. Al compàs, contorsiona el cos amb lentitud, mentre flueix la seva veu dolça, acaronada per ritmes electrònics.

Queda tan absorta que, quan vol arrencar la següent cançó, confessa al públic que ha de mirar la “xuleta”. Se n’oblida tothom, ràpidament, –ella la primera– i aprofita la següent pausa per instar a cantar el públic les seves cançons: “No cal cantar bé! És una manera de desfogar-se. I amb la mascareta es pot dissimular”, se’ns guanya als que, en qualsevol temptativa d’afinar, hauríem de ser encausats per apologia del terrorisme musical. “Trobeu plaer a ballar sols?”, torna a interpel·lar el públic. Abans d’entonar Dance alone, explica que durant el confinament ho ha fet molt, ballar sola. Als també descoordinats com servidor, ara com a mínim no ens encoratja a exposar-nos a l’escarni públic.

Qui sí que balla al RES són tant el cantant –sense parar ni un segon!– com el públic díscol d’Egosex, a la nit. I això que no feia pinta que hi hagués ocasió d’aixecar-se de la cadira i deixar-se acariciar per les innumerables textures musicals que el grup, amb només tres músics, s’empesca. “Com estem aquesta nit?”, pregunta el cantant, Wekaforé Jibril. “Doncs asseguts, em cago en la p...”, contesta una veu poca-solta d’entre el públic. Asseguts, per poca estona. De sobte,la primera fila s’aixeca de les cadires i es deixa endur pel ritme, mimetitzant gran part de la platea –mantenint la mascareta, distància de seguretat i el sentit comú, evidentment–.

The Tyets, els saltimbanquis trempats del Maresme que tanquen l'últim concert del festival, tenen una claca indomable de noies a primera fila a qui l’organització ha d’anar cridant l’atenció perquè no s’amunteguin a sobre dels cantants. En aquesta ocasió, són ells qui trasbalsen la Fira convidant a ballar el públic amb RRHH (Tinc una casa).

En canvi, Ferran Palau estava molt més calmadet en el seu concert. I va aconseguir relaxar el públic, sobretot quan va entonar “apagaves el foc i callaven els grills” (Res).  Ens vam tranquil·litzat tots per Graham, que podrà dormir.

Ferran Palau: “Molts moments especials m’han passat a Sabadell”

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top