JOSEP GISBERT

I per què no soterrar la Gran Via?

[Per Josep Gisbert, periodista]

És una bona notícia que sobre la taula de l’Ajuntament hi hagi un pla per reordenar i revitalitzar la Gran Via. Aquesta artèria sorgida amb una forta polèmica a les acaballes del franquisme, més de quaranta anys enrere, com a resultat del soterrament de les vies del tren que feia més d’un segle que travessaven la ciutat d’una punta a l’altra i que ha esdevingut essencial per al trànsit rodat que ara la creua en el mateix sentit, és evident que necessita un canvi. Però no una simple operació de maquillatge per rentar-li la cara, sinó una transformació a fons.

El primer que cal és saber què ha de ser la Gran Via, si una carretera urbana com fins ara, una espècie de cinturó de ronda en el pitjor estil dels de Barcelona, o un eix que cohesioni la ciutat i en el qual vianants i vehicles convisquin d’una altra manera, diferent de com ho han fet sempre. Això és fonamental i el primer que s’ha de decidir. Això, però, és el que no s’està fent quan el que es preveu és simplement eixamplar una vorera aquí, arreglar un carrer allà i reurbanitzar una plaça més enllà. Afrontar el problema urbanístic que des del moment mateix que es va construir ha representat la Gran Via vol dir, per exemple, plantejar-ne el soterrament, des de l’entrada pel sud de la ciutat, aprofitant la remodelació que també s’ha de fer d’aquest accés, fins a la plaça d’Espanya, on l’encreuament de les dues línies de ferrocarril que té Sabadell impedeix anar més enllà [veure Fins quan una ciutat en crisi?, del 12-12-2019].

El soterrament podria tenir com a mínim la profunditat que ara ocupen els passos de vianants subterranis distribuïts al llarg del recorregut i tot l’espai que permetés el túnel del tren i en alguns trams podria estar completament cobert
–com si es tractés d’un segon túnel en paral·lel al del tren– i en altres només deprimit. Tota aquesta part quedaria reservada, en tot cas, al trànsit que passés de llarg de la ciutat, que quan es construís la ronda nord i es connectés amb la carretera de Castellar –una altra obra que estaria bé que no es demorés més del que ja ho està– s’hauria de veure sensiblement disminuït, i tindria connexions tan sols amb alguns punts clau, com ara el Parc Taulí. La superfície, d’aquesta manera, quedaria alliberada del batibull que hi ha actualment i llavors sí que es podrien fer plans per recosir urbanísticament els barris que queden a una banda i l’altra de la Gran Via, i que fins ara s’han vist separats primer per la barrera del tren i després per la dels cotxes, i per conciliar el trànsit exclusivament local que hi romandria amb usos cada vegada més pensats per als vianants. 

És obvi que la traducció pràctica d’una iniciativa d’aquestes característiques seria una obra de gran envergadura, amb uns costos faraònics i uns temps d’execució llargs, però ho és també que, pensant en el llarg termini, seria probablement la millor solució per resoldre el problema que ha significat històricament la Gran Via, i de retruc molts altres, si no per sempre, sí durant moltes generacions. La incògnita és si l’Ajuntament actual està en condicions de liderar una aposta valenta com aquesta o només és capaç de comprometre’s amb un paquet de quinze actuacions menors fins al 2022 que deuen estar molt bé però que en cap cas no resolen la qüestió de fons.

Sabadell, després de massa anys en blanc, torna a necessitar projectes grans per refer-se de la crisi que arrossega pràcticament des que Antoni Farrés va deixar l’alcaldia. El del soterrament de la Gran Via, i tot el que d’això se’n derivaria, podria ser-ne un, perquè són precisament actuacions d’aquesta mena, que per la magnitud i la transcendència requereixen el consens dels diferents actors de la ciutat per tirar-les endavant, les que acabaran fent possible que revifi.

Publicitat
Comentaris
To Top