Detectar una necessitat i cobrir-la. Aquest ha estat el secret de la centenària botiga Ribera i de la jove Dina Gil Micropigmentació
Ribera: Cent anys del negoci familiar de les mil cares
Poca gent hi ha que els conegui com a Ribera. Popularment, i des dels seus inicis, se’ls coneix amb el sobrenom de Cal Cargol. Encara que no saben ben bé per què, sospiten que és perquè el besavi, Pere Ribera, carregava piles de palla a l’esquena i semblava un cargol. L’any 1921, la família –fins aleshores pagesa– recollia vi de la collita als terrenys de Baricentro i ho venia a la seva botiga de la Creu de Barberà.
Com que també anaven a Castellar del Vallès a buscar calç per ensulfatar les vinyes, aprofitaven per vendre-ho. Era un producte molt demanat per la immigració que acollia Sabadell, que el feia servir per blanquejar les parets. El 1925, Cal Ribera va ampliar la seva oferta per vendre comestibles, llenya i carbó. I al voltant del 1950, aquesta botiga tenia concessió per rebre petroli i va passar a ser coneguda arreu de Sabadell. Aleshores, van deixar de banda els comestibles, però van ampliar amb la cistelleria, vaixelles, coberteria, objectes de regal i decoració i maletes de viatge.
“Quan l’àvia Maria baixava a Barcelona a pagar el petroli, la gent li demanava paelles o coberts… i així vam incorporar aquests productes al nostre negoci”, explica Gregori Ribera. A partir del 1990, es va convertir en el comerç que és ara: especialitzat en estris de cuina. Segons els Ribera, el secret és ser un expert en allò que es ven. I, sobretot, mirar què necessita el veïnat de l’entorn. I, a partir d’aquí, forjar una confiança amb la clientela.
Dina Gil: La noia que va convertir la seva por a les agulles en professió
Dina Gil tenia por a les agulles. Tant, que s’acabava desmaiant cada cop que en tenia una a prop. Contra tot pronòstic, mentre estudiava Estètica, va anar a parar a una clínica de micropigmentació, on havien de reparar una mala pràctica estètica que havien fet a la seva mare. “Allà vaig veure el reflex del que jo volia ser”, sosté. I va convertir la seva por en la seva professió.
Després d’una llarga formació en arts aplicades al mur, maquillatge i estètica, va apostar-ho tot a una sola carta, la micropigmentació. “M’ho vaig jugar tot, amb un nadó de sis mesos, vaig esgotar els meus estalvis per formar-me i adquirir una màquina”, explica. Cinc anys més tard, havent treballat per tot Catalunya, Granada i després de desenvolupar una tècnica pròpia, Nature Tecture Brows, regenta el seu propi centre a Sabadell.
A inicis d’aquest mateix any, inaugurava el nou local al carrer de Gràcia, però la pandèmia del coronavirus va aturar en sec la seva activitat. Però la Dina ha arrencat amb força: rep clientela de l’Iraq, d’Egipte o de l’Argentina que busquen el seu segell. Al centre, ofereix formació a alumnes i micropigmentació facial, paramèdica i capil·lar, a més de tatuatges artístics.
Enamorada de la seva ciutat natal i de la seva feina, assegura que el secret és tenir passió pel que es fa: “Jo no treballo, jo gaudeixo”, considera. Però es pregunta com s’ho han fet els comerciants de tota la vida per lidiar amb la por que el negoci no vagi bé.
