[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
La ciutat tenia des de fa temps un deute amb Alfons Borrell i no el podrà pagar en vida. A semblança de com Mallorca no va reconèixer Joan Miró a la catedral, ho van rectificar amb Barceló, però la segona opció no resolgué la primera.
Tenim a la ciutat intervencions públiques com un obelisc de Benet Ferrer, un arbre d’acer d’Antoni Marquès, una barca de Brossa, un rellotge analemàtic de Pep Domènech, etc. Reivindico que en època Farrés es van promoure diverses intervencions d’art que després varen baixar en picat. També llavors es va reproduir en bronze el forjador de Llimona, o escultura l’avi del Cercle Republicà situat a la plaça dels Avis, o es va fer el monument a Zamenhof.
Ensopegades n’hi ha hagut, com el robatori de nit del petit bronze de la plaça de Vila Arrufat, però l’obelisc de Ferrer es corroeix cada dia per pur abandonament municipal.
Hi hagué un temps actiu en l’era Farrés, després el silenci i reculada.
De l’era Bustos fou l’espantós obelisc als agents comercials o el cub al Rotary Club, una marca feta monument publicitari. Però foren uns anys tan buits com els del franquisme. Abans hi havia hagut el Clarà del Dr. Robert i el quiosc modernista i més monuments al cementiri que la ciutat dels vius. Però la darrera època ha estat marcada només amb l’excepció de l’encàrrec del porxo Borrell previst per al Passeig de la Plaça Major per part de l’alcalde Joan Carles Sánchez. Casualment, o potser no tant, del mateix alcalde fou la decisió de col·locar al Racó del Campanar la campana de Tàpies, adquirida en temps Farrés.
Per contra, l’Agustí Puig de l’estàtua Farrés del Parc Catalunya fou plenament una iniciativa ciutadana emparada per la Fundació Bosch i Cardellach. I després, l’esquerra satisfeta del mandat passat també va perdre l’oportunitat del seu pas pel govern i, a més, va arxivar del porxo Borrell.
Ens calia una obra pública d’Alfons Borrell. Li devíem a ell i ens calia a tota la ciutadania. Podia haver estat un gran mural, com el seu a l’Ateneu de Barcelona, o podria haver estat el porxo de vidres de colors del Passeig. Aquest encara seria recuperable, perquè ell hi va treballar amb arquitectes que podrien reactivar-ho.
Tot plegat no és un afer de pobresa econòmica, perquè el rellotge analemàtic de Can Puiggener, o la plaça dels Termes de Josep Melo es van fer en el marc de l’ocupació comunitària. No és pobresa material sinó mental. És ignorar del tot que des de l’actuació pública cal crear oportunitats, trobar excuses per millorar l’espai públic. I no hi ha dignificació millor que el gest d’artista.
El populisme és No-Art
I ara la responsabilitat passa el testimoni a l’alcaldessa. És conscient el nou govern que té competència en art urbà? Tot mandat municipal de quatre anys que no és capaç de deixar una intervenció artística a l’espai públic es posa a si mateix una nota de suspens. I no hi valen excuses econòmiques que són sempre superables amb voluntat. No és com a misèrrims ni com a nou-rics que han de fer, sinó com a dirigents sensibles, que és tot una altra cosa.
Com qualificaríem, sinó de populisme, una política sense alçada ni liberalitat que no fa cap gest públic d’art en quatre anys? El populisme és la plena aversió a l’art amb l’excusa que “no ho demana el poble”. Pot multiplicar els jocs infantils, o decorar amb llums isabelins davant l’ajuntament, però mai no promourà art. Pot concedir votacions populars i fer pipicans, però mai art. Aquesta és una prova delatora amb un 100% de fiabilitat. La misèria artística dels darrers vint anys es deu al populisme. Per això Borrell no és al nostre espai públic, també per això la ciutat ha perdut identitat i personalitat, però tampoc no la recuperarà sense art.
Ja no tindrem cap gran mur de la ciutat amb un mural com el de l’Ateneu barceloní, per pura misèria centralista, però ara ben nostra. A Barcelona el pavelló de Mies van ser Rohe va ser reconstruït seixanta anys després del seu enderrocament, el porxo Borrell no n’hauria de tardar tants. La idea de la pintura de Borrell com a bany de color i que ell ens explicava (“al mar entro en el blau”) constituirà una molt positiva intervenció al Passeig, on la llum solar travessant els vidres de color tenyiria la ciutadania. Només hi afegiríem el detall de millorar el suport d’un paviment duríssim per fer-lo més amable, tot situant-hi una làmina d’aigua que multipliqués les resplendors.
Som en una ciutat sense ànima, com deia Francesc Trabal, i afegia que els nostres carrers només lluen un sol de safareig, per això la mutació creada per Borrell ens redimiria.
El deute de la ciutat amb l’Alfons és responsabilitat dels seus dirigents i el seu condol no eixuga el deute, com tampoc no resol la mostra indignació de sentir-nos mancats. Aquesta injustícia personal i col·lectiva fa mal al cor. L’Alfons, malaguanyat, era futur.
Il·lustracions de l’autor: dibuix del porxo de colors sobre el blau d’un quadre de Borrell, i muntatges de denúncia sobre obres icòniques del pintor.
