“L’any 1972, uns companys de la UES em van apuntar per sorpresa al Campionat de Catalunya, i vaig quedar segon. Era la primera vegada que feia esquí nòrdic”, recorda Miquel Comes. El sabadellenc, de 66 anys, ha estat guardonat per la Reial Federació Espanyola d’Esports d’Hivern (RFEDI) amb la medalla al mèrit esportiu per l’extensa trajectòria en tasques educatives de l’esquí nòrdic, i per la dedicació personal i professional per la difusió dels esports de neu.
L’estima, el respecte i l’afició per la natura ve de lluny. I de família. Amb tan sols 2 anys, recorda, ja feia caminades amb els seus pares per la muntanya abans d’iniciar-se a l’hoquei patins. Un esport, passatger, però que li permetria, al cap d’uns anys, tenir una facilitat innata per mantenir l’equilibri sobre els estrets i allargassats esquís de fons.
L’estiu del 1972, un accident de cotxe va estar a prop de canviar-li la vida a Miquel Comes. “Un miracle”, com ell anomena, va permetre-li tornar a practicar esport, però envoltat de natura, com sempre ha fet. Sis anys després d’aquell ensurt a Cantàbria, tornava a calçar-se les botes i els esquís per tornar a competir: després d’un llarg període d’entrenaments: “Per entrar a l’equip nacional de fons havies de fer dues curses: a Catalunya vaig quedar primer i a l’estatal, tercer d’Espanya i el primer català”, comenta.
A partir d’aleshores, Comes iniciaria un vincle que s’allargaria durant dues dècades amb el màxim ens federatiu. Format en aquesta disciplina de forma autodidàctica fins a l’entrada a la selecció, la seva il·lusió era poder participar en uns Jocs Olímpics, però, com explica, “a vegades es presenten oportunitats que no es poden desaprofitar”.
De futur esquiador olímpic, Miquel Comes passava a formar a les promeses (1980-1985) de l’esquí de fons espanyol per després dirigir l’equip nacional (1986-1991). “Volia continuar competint, però es feia molt complicat
–va estar preseleccionat en els Jocs de Lake Placid (1980)–. Vam tenir la millor generació que ha tingut mai l’equip espanyol, amb el Jordi Ribó, el Juan Jesús Gutiérrez…”.
Present als Jocs de Calgary, del 88, com a tècnic, per anys més tard fer-ho com a director tècnic (1992-1998) a les olimpíades d’Albertville, Lillehammer i Nagano, l’esquí de fons espanyol fa el gran salt mediàtic amb l’aparició del fondista alemany, nacionalitzat espanyol, Johann Muelhegg. Un fitxatge que va passar d’idolatrat a persona non grata, en què Miquel Comes hi va tenir molt a veure: “El vaig portar jo. Era el millor del món, de llarg. Quan es va dopar, però, jo ja no hi era. Si no, no s’hauria dopat. Era una persona que molestava, per això se’l van carregar”, lamenta.
Al Japó, coincidint amb els seus quarts Jocs, Comes es va veure obligat a posar punt final a l’etapa de la selecció espanyola. Un desenllaç agredolç, a contracor, però que amb el guardó al mèrit esportiu ha servit per oblidar el mal tràngol d’aleshores: “Vaig sortir de la federació per la porta del darrere i realment no m’ho esperava. Estic content. És un reconeixement a l’esquí de fons i a una generació que amb pocs mitjans va situar-se a l’elit mundial”, explica.
Vall d’Aran, Cabo de Gata i Sabadell
Des de finals de la dècada dels noranta, i coincidint amb l’ascensió de Miquel Comes al Cho Oyu (8.188 m), un dels sostres del planeta terra, en una expedició que va comptar amb el suport de diverses empreses de la ciutat, el sabadellenc viu a cavall de la Vall d’Aran, el Cabo de Gata i Sabadell. Tres indrets ben diferents on el sabadellenc continua divulgant els seus coneixements sobre diverses disciplines esportives a hom qui ho vulgui.
Al nord de Catalunya, instrueix futurs professors d’esquí nòrdic i imparteix classes a amants d’aquest esport. Al Cabo de Gata, submarinisme, i a Sabadell, de guia de muntanya a les excursions per a la gent gran. “A mi el que realment m’agrada és la natura. I si hi ha esports, encara millor”, se sincera. Llarga vida.
