Li agrada tenir els ulls ben oberts, diu que és per aprendre dels mundans més apassionats. I també té la impetuosa necessitat d’expressar. D’expressar-se. Per fer-ho, no fa fàstics a cap registre artístic, és l’home de les mil cares. Enric López (Sabadell, 1971) no va descobrir la música perquè va néixer amb ella. Part de la seva família s’hi dedica. Casa seva era un permanent ball de notes musicals. “La clàssica i els tangos mai no fallaven”, recorda el també actor.
Amb només 6 anys va tastar el violí i, poc després, entrava al Conservatori de Sabadell. Quan va conèixer el baix elèctric i es va introduir en el món del rock&roll no va deixar de banda el cant coral. “A les nits, feia concerts de rock, deixava anar la meva cara més gamberra. I, l’endemà, cantava a missa entre protocols i disciplina”, assegura. Així és com ell troba l’equilibri: “Mai no em va destorbar una cosa de l’altra”.
És dels que pensen que flirtejar amb els extrems permet trobar el punt entremig, l’equilibri. De fet, és la seva forma d’expressió, ho va descobrir quan va començar els estudis en Filosofia: “Puc expressar la mateixa emoció amb dos llenguatges totalment diferents”, sosté. També amb el teatre, que va descobrir pràcticament per casualitat, quan va veure un assaig de l’obra Plet per l’ombra d’un ruc i s’hi va veure com a actor. Tot just tenia 21 anys. A hores d’ara, lluitaria per no haver de triar entre la música i el teatre. “Si només fos músic, em faltaria una part de mi”, diu. Troba que la dansa és l’híbrid perfecte de les seves passions perquè “transforma la música en moviments corporals” .
El seu currículum és extens. Va ser membre fundador dels Cors de Sarsuela de Sabadell. També forma part de Casablanca Benedicta, un grup de música llatina-mediterrània que aquest any bufa 25 espelmes. Ha fet una gira amb Cor de Teatre i ha actuat a les sèries Cafè de la Marina, Temps de silenci i la pel·lícula Zulo, entre altres.
Tampoc mai no ha deixat de col·laborar amb el Teatre del Sol, i l’any 2004 va teatralitzar la visita de l’ambaixador reial al racó del campanar. Amant de la sàtira política, també és conductor dels clubs de lectura de les biblioteques de Can Puiggener, la Serra i de Ponent. I té un projecte en ment: traslladar la cultura a diferents centres cívics de Sabadell en forma de teatre. “Crec en la importància de la cultura popular, és una eina per impulsar l’empatia”, sosté.
