[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
De quan jo anava a Can Colapi (i d’això certament fa ja una bona pila d’anys) recordo que, a quart de batxillerat, teníem una assignatura que girava sota el nom d’Història de la religió (catòlica, per descomptat!) que ens impartia un dels millors professors que vaig tenir a l’Escola Pia, el Pare Esteve Ascacibar, amb qui tanmateix vaig tenir l’oportunitat de compartir converses sobre la religió i el seu signifi cat. D’ell vaig aprendre que fonamentalment és la família qui educa en valors, mentre que correspon a l’escola formar en l’aprendre a aprendre. És a dir, que pertoca a l’escola facilitar les eines, els instruments, que han de coadjuvar en el procés de desenvolupament integral de l’infant i del jove, sobretot pel que fa a coneixements. A la condició de formador avançat en el temps, el Pare Ascacibar unia els dots de ser un bon caricaturista i, segons em sembla recordar, era amic personal del belga George Remi Hergé (1907- 1983), pare del popular Tintín. Així, en més d’una ocasió, quan entràvem a classe ens trobàvem amb la figura del jove periodista, del seu inseparable gos Milú o del malcarat capità Haddock que des de la pissarra ens donaven la benvinguda o ens transmetien un missatge o un consell.
Passats els anys –influenciat pel mestratge del pare Esteve–quan en l’horitzó reapareixia el debat recurrent encara no resolt de si a l’escola pública s’havia d’impartir l’assignatura de religió, no dubtava gens ni mica a adduir que més que l’assignatura de Religió, millor seria que en tot cas s’hi impartís una matèria que tractés sobre la història i la filosofia de les religions associada a l’ètica cívica, és a dir, al comportament personal i social de les persones.
Fa unes setmanes, des del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, el conseller Josep Bargalló anunciava –gairebé per sorpresa i sense gaires explicacions– la imminent posada en marxa d’un pla pilot d’ensenyament de la religió islàmica a primària i a secundària en determinats centres de titularitat pública de Barcelona, Girona, Tarragona i del Baix Llobregat. A despit que per mor de la pandèmia la notícia passés desapercebuda, no per això va deixar de desvetllar vells dimonis en la ultradreta que davant l’anunci es deixava endur per tics xenòfobs, mentre que des de l’esquerra es recordava que l’escola pública s’ha de veure lliure de religions, si més no per estar en consonància amb la vigent llei d’educació de Catalunya (LEC) i de l’Estatut d’Autonomia que estableixen que l’escola pública catalana és “inclusiva, laica i respectuosa amb la pluralitat”. I si això és així, que ha de ser així, la millor manera de garantir els principis d’inclusió i de laïcitat a l’escola implica que en els centres d’ensenyament públics no s’imparteixin assignatures relacionades amb una religió, sigui la cristiana, la islàmica o la jueva, per citar només les monoteistes.
D’acord amb el principi que apuntava en començar que a la família correspon educar en valors – també, per extensió, a la societat– i que l’escola ha de formar, és tasca d’aquesta darrera fomentar i ampliar el coneixement dels alumnes més enllà dels continguts curriculars acadèmics que en cada moment pertoquin. És a dir, pel que fa a la descoberta per part de l’alumnat de la realitat sociocultural enmig de la qual la comunitat escolar es mou. I si la missió de l’escola és la de formar de manera integral essent “respectuosa amb la pluralitat”, fàcil ha de ser deduir que a ella li pertoca observar l’entorn amb una mentalitat inclusiva i oberta que contribueixi al creixement de l’alumnat en tota la seva amplitud, incardinant el fet religiós en el conjunt més ampli de la temàtica social. D’aquí que és precisament en debats com aquest quan més es troben a faltar les humanitats i la filosofi a en els programes curriculars de secundària.
