Publicitat
TONA CODINA

Algú pot pensar?

[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]

Algú coneix algú que aconseguís tramitar l’ajuda als autònoms durant aquella competició macabra? Et felicito, fill. Jo soc de les que no, i encara hi dono voltes.

Després de tot el ridícul, de tornar a sentir que m’han maltractat, desgraciat, violat, rebentat [...] m’han ultratjat l’honor, m’han destrempat l’orgull, m’han rebentat... fas un dol sense fase de negació perquè no tens temps. Però no deixes de buscar, per enèsima vegada i des de fa anys, el perquè d’aquest tracte injust i degradant.

A ulls dels assalariats i no diguem ja dels funcionaris, els autònoms som vistos com els pesats que sempre es queixen. Aquesta no és l’actitud, vull passar del queixós a l’aprenent. Però encara ningú m’ha respost la pregunta. Quins són els motius pels quals l’administració ens maltracta?

La cançó de l’Albert Pla continuava: “Hi ha massa gent al bosc i el bosc se’ns fa petit, hi ha massa gent al bosc i el bosc ens fa patir”. Som molts autònoms i molt diversos, però cal que els impostos que paguem es destinin també a administrar la nostra heterogeneïtat. Que si els de la construcció, que si els de les professions liberals, que si els del comerç, cadascú amb les seves coses, portem feina, fem pensar, però i què? Bé que paguem un peatge que sempre puja per treballar cada mes, fem de recaptadors d’impostos, ens la juguem i aportem riquesa a l’economia. Necessitem neurones preparades i motivades, solucions diverses i acompanyament. Però on s’ha vist això en una administració estanca? Oblida-te’n. Projectes vius, dinàmics, amb necessitats mutables, com les de les petites empreses i autònoms tenen una velocitat a la qual el transatlàntic de l’Administració no es podrà adaptar mai. Ni en té la voluntat, aquest és el problema.

Publicitat

També té a veure amb actituds immobilistes dels que manen. La famosa frase d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no surt a la foto”, actituds tancades i vivències acumulades durant la seva escalada cap al poder, oposades totalment a l’esperit emprenedor. Els partits tenen unes estructures opaques en què la maquinària es menja el criteri individual.

Només ens queda la nostra capacitat reivindicativa i de mobilització, com a col·lectiu, cada dia més mancada. D’entrada partim de la cultura mesella de postguerra que hem heretat, de no plantar cara i aguantar els xàfecs tal com venen. Els moviments reivindicatius sempre s’han castigat, es castiguen avui, encara. Tu ja m’entens. Sindicar-se, organitzar-se, crear plataformes, per reivindicar els nostres drets, com costa. Com costa, a més, quan som una arca de Noé amb milers d’espècies. Però numèricament som molts i això també ens dona força.

Les associacions d’autònoms i organismes com PIMEC no acaben de funcionar com a lobby, però amb la pandèmia sembla que sorgeixen iniciatives. A les espanyes s’està muntant un partit dels autònoms amb l’objectiu de fer-ne arribar la veu al congrés. Fa uns mesos es va crear un sindicat d’autònoms. Sento el Marq Martí, un dels impulsors de la Revolta dels Autònoms, demanant les dimissions que no arriben després d’aconseguir 4.000 firmes en un temps, rècord. Avui en som 7.000. Diuen que volen aconseguir dimissions però es tracta de molt més. Esperem que totes aquestes iniciatives no acabin sent focs d’encenalls.

Cal un canvi estructural. Algú de l’administració es pot aturar a buscar solucions. Per això us paguem tants impostos. És un esforç. Mireu fora i feu que la gent pensi. Perquè és clar, si jo presento un concepte creatiu que no ven, perdo el client. Però els funcionaris estan allà, sense pensar, qui dia passa any empeny. Necessitem un canvi estructural, que el bosc ens fa patir.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top