Publicitat
CAPITAL NATURAL

Repensar la ciutat repensant els carrers

Per Antoni Font i Renom, llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Imatge de Montse Marmol Codina.

Una de les moltes coses que ens ha descobert la Covid-19 pel que fa a la salut pública és que el virus ha trobat en la contaminació atmosfèrica un bon aliat com a accelerador de la pandèmia. Si a aquest fenomen hi afegim que els majors índexs de contaminació del planeta els trobem a les ciutats, com a responsables del 75% de les emissions globals de CO2, que a les conurbacions urbanes hi viu més del 60% de la població mundial (fins al 75% a la UE) i que el sector del transport, i molt especialment el vehicle privat, ha esdevingut una de les principals fonts d’emissions, és obvi que el binomi ciutat i mobilitat, tot i ser part del problema, també en pot ser i serà la solució.

Tradicionalment la societat industrial ha confiat que tota millora tecnològica, entre altres factors, ha d’ajudar també a superar els efectes no desitjats de la tecnologia que es vol substituir. En aquest sentit l’electrificació del transport i el vehicle elèctric, o d’altres tecnologies que puguin venir, de ben segur que ajudaran a mitigar tant la contaminació acústica com l’atmosfèrica de les nostres ciutats. Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer és si pensant en un nou model de ciutat més sostenible per al segle XXI ens hauríem de conformar amb els beneficis de les millores tecnològiques o bé hauríem de donar una passa més per superar el model de ciutat del vehicle privat que hem heretat del segle XX.

Es diu que Henry Ford explicava que si ell hagués preguntat a la gent què és el que volien, de ben segur que li haguessin dit que «cavalls més ràpids». Tots sabem que Ford no va pensar a millorar l’eficiència de la tracció animal sinó precisament a fer de l’automòbil un mode de transport popular i assequible perquè arribés a totes les llars, capaç de transformar així tant l’economia com el consum, els centres de treball i, de retruc, el territori, les mateixes ciutats i la mobilitat quotidiana durant tot el segle XX i arreu del planeta, i avui també sabem que això és insostenible tant econòmicament com, sobretot, ambientalment i socialment.

La ciutat sostenible i intel·ligent, la xarxa de ciutats intel·ligents del segle XXI, no es farà només a cop de tecnologia —que també— si no canviem a la vegada els patrons de comportament tant individuals com col·lectius d’aquella insostenible hereva de la ciutat del vehicle del segle XX. Mentre això no passi, mentre continuem posant èmfasi i totes les esperances en les millores tecnològiques del vehicle privat, continuarem perpetuant els danys col·laterals i els efectes indesitjables de la ciutat del cotxe, perpetuant ecosistemes urbans on els carrers continuaran tenint bàsicament la funció de transportar persones i mercaderies d’un lloc a un altre (d’A a B) i reservant quantitats ingents d’un sòl públic escàs per a l’aparcament de vehicles (10mper vehicle). Un espai públic que podríem guanyar per eixamplar voreres, augmentar el verd urbà, fomentar amb seguretat la mobilitat activa o el transport públic…, en definitiva, per fer unes ciutats més sostenibles i saludables.

Imatge de Montse Marmol Codina.

Una vegada demostrat que el cotxe ocupa deu vegades l’espai que ocupen els vianants o ciclistes, i amb uns carrers que en el millor dels casos dediquen un 40% de l’espai al vianant i un 60% a la mobilitat del vehicle privat, la ciutat sostenible —i precisament perquè és sostenible també és intel·ligent— farà que el carrer torni a posar la persona al centre fomentant el seu benestar i qualitat de vida, la interacció social i la salut pública. És una ciutat que necessàriament s’ha de naturalitzar i on el verd urbà de carrers, parcs i places, més enllà del component estètic i paisatgístic, contribuirà a la mitigació de l’illa de calor urbana, refrescarà carrers i façanes, i generarà espais d’ombra que, davant les cada vegada més freqüents onades de calor, contribuiran que puguem fer un ús més intensiu de l’espai públic i la socialització, alhora que reduiran la contaminació atmosfèrica i acústica i, per tant, reduirem els costos sanitaris associats a la millora de la qualitat de l’aire. Ha de ser també una ciutat que fomenti i prioritzi els desplaçaments de proximitat i, per tant, els modes de transport sostenibles i saludables i el transport públic, deixant enrere el carrer que fomenta l’anar més ràpid, més lluny i amb menys temps al preu que sigui. Una ciutat que fomentarà la vida pública i els serveis bàsics i essencials des de la proximitat i generarà llocs de treball el més a prop possible del lloc de residència, i que evitarà així els insostenibles costos econòmics i ambientals dels desplaçaments quotidians que avui col·lapsen la xarxa viària.

Certament avui la ciutat i la mateixa societat urbana encara necessiten el cotxe però hem d’aprofitar les noves solucions tecnològiques per impulsar no només la tan anomenada transició ecològica sinó també per anar assentant les bases d’una veritable reforma estructural urbana que, més enllà de l’impuls polític, tingui la complicitat del conjunt de la societat per superar la ciutat del segle XX i entrar de ple en el model de ciutat del segle XXI. Una ciutat sostenible que repensi els usos i funcions de l’espai públic, els carrers i la mobilitat, i que inverteixi l’actual jerarquia dels diferents modes de transport que avui coexisteixen, per fer ciutats més humanes i per tant més netes, saludables, sostenibles, equitatives, inclusives, eficients i intel·ligents. Una ciutat compromesa tant en la lluita contra el canvi climàtic com en la seva pròpia viabilitat.

Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top