[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Durant el conflicte d’ETA amb l’Estat, l’atemptat terrorista més gran a Espanya va ser el realitzat a l’Hipercor de Barcelona amb 21 morts el 1987. Entre els vuit atemptats amb més morts, Catalunya, a part del citat, en va sofrir dos més, el de Vic amb 10 morts el 1991 i el de Sabadell amb 6 morts el 1990. Si exceptuem el mateix País Basc i la capital Madrid, Catalunya és el territori on ETA ha estat més sagnant.
I Sabadell, una de les ciutats més castigades. És complicat entrar a fons en les motivacions d’un atemptat terrorista en democràcia. La seva mateixa concepció de crear terror ja ens allunya de l’humanisme i de la raó. Però intentant buscar algun element de racionalitat en un fet tan brutal, quina explicació hom pot trobar a un atemptat contra uns policies que anaven a mantenir la seguretat al camp de futbol de la Creu Alta? Cap ni una. I Sabadell es va salvar de miracle d’una massacre de dimensions colossals. La teulada de l’escola va fer que l’impacte als pisos fos menor i hi va haver una gran sort que en tota la cruïlla no hi hagués les normals trenta o quaranta persones i que a les façanes no hi hagués gent mirant. Per què una organització que reclamava l’alliberament d’Euskal Herria va voler castigar una ciutat del cinturó roig, amb una gran tradició de lluita obrera i, en aquell moment, amb un alcalde comunista? Incomprensible totalment.
La reacció de l’ajuntament de la ciutat va ser providencial. Primer atenent els familiars dels morts i dels ferits i després reparant en temps rècord els efectes materials de l’onada expansiva. Antoni Farrés es va comprometre amb moltes empreses per tal que reparessin el desastre al més ràpidament possible. A la fi, el cost de les reparacions el va pagar el Ministeri d’Interior amb una maleta de diners dels fons reservats. Farrés explicava que no se’n sabia avenir i va tornar a la ciutat amb una maleta plena de bitllets. Com que era cap de setmana va fer obrir l’oficina de la plaça de Sant Roc del Banc Sabadell per ingressar-hi els diners.
Encara avui penso en aquell atemptat del qual vaig notar l’onada expansiva, hi visc molt a prop, i per molt que hi rumio, després de trenta anys, no trobo cap sentit a una acció que va causar tanta mort, tant sofriment, tant dolor que encara continua en els seus familiars, en els seus amics i en una ciutat sencera, encara avui, atònita.
