Oci i cultura

“La gent se m’acosta i em diu que els alegro el dia”

Leonard, ahir al carrer de l'Escola Industrial / VICTÒRIA ROVIRA

La comunitat de músics de carrer no és molt nombrosa a Sabadell. Tanmateix, alguna veu és icònica. És el cas de Michel, el violinista que toca cada matí al passeig de Manresa i el carrer de Gràcia. Porta des de l’any 2007 actuant-hi i mai ha tingut gaires problemes. “La gent està contenta amb la música de carrer, ho veig en la seva cara”, explica. “La gent saluda, se m’acosten a parlar, ningú té por”, afegeix Michel, per intentar trencar un cert mite en torn a la figura dels músics de carrer. 

A més, Michel creu que l’afectació per la Covid-19 no ha canviat gaire l’estat d’ànim de la ciutat. “Tothom segueix igual, no veig estrès, la gent va molt tranquil·la”, sosté. 

Del mateix parer és el jove Leonard, de 28 anys, qui toca la guitarra al carrer de l’Escola Industrial. “La gent és maca, et dóna el bon dia”, diu sobre els sabadellencs. “I per suposat que els agrada, de fet molta gent em diu que els he alegrat el dia”. Leonard tampoc ha tingut mai cap problema amb la policia.

A Barcelona, pitjor

El veterà Michel sí que en va tenir, però a Barcelona. “Fa anys, et treien l’instrument. Així que a banda de la multa de 120 euros, havies de pagar 180 euros si volies recuperar el violí”, explica. Però ja no treballa a la capital catalana. A Sabadell no ha tingut problemes, tot i que passin una patrulla policial per davant. 

Michel, al Passeig Manresa / VICTÒRIA ROVIRA

A Barcelona també va actuar Gemma Redhat, fa molts anys. “Quan els anys dels Jocs Olímpics, havia molt de moviment, era tot molt bohemi”, rememora la sabadellenca. De fet, creu que tots els músics han passat pel carrer en algun moment de la seva trajectòria. “És l’escenari natural i popular, on pot acostar-se qualsevol cosa i veus les reaccions, perceps una comunicació”, conclou Redhat. I una postdata: “Això no és una lluita individual, sinó col·lectiva”. Hi guanya tothom. 

Un sabadellenc crea una app per connectar artistes amb els bars que volen fer concerts

Algunes capitals europees, però estan més avançades –socialment– en el prestigi de la música de carrer. París i Londres, però també Berlin i Amsterdam. “Els llocs cosmopolites afavoreixen l’art de carrer. És com imaginar-se Montmartre sense pintors: Impossible!”, diu Gemma Redhat.

Hi està d’acord el seu amic Andreu Fernàndez (Sabadell, 1975), qui justament vivia a París –ara fa tres anys– quan va crear una aplicació coneguda com The Hat. “Tenia un grup d’afinitat, gent amb interessos comuns, que havia conegut amb Meet Up”, recorda, “i sovint anàvem de concerts locals”. 

Ander Fernàndez, mostrant l’Appl / VICTÒRIA ROVIRA

D’aquí la idea de crear una app que facilités el circuit. “Serveix per posar en relació els possibles artistes amb aquells bars que volen organitzar concerts”, afirma Fernàndez. Especialment, indica, afavoreix aquells bars que no tenen diners per pagar catxets, però sí per poder organitzar concerts a taquilla inversa (en anglès, pay what you want). 

Com una xarxa social

The Hat funciona també com una mena de xarxa social, en la que pots seguir el perfil d’un músic, conèixer informació sobre la seva trajectòria, veure vídeos de Youtube i fins i tot fer donatius econòmics. 

Comentaris
To Top