Per Ricard Estrada i Arimon, enginyer tècnic agrícola
Imatge de Berta Tiana.
El passat mes de desembre la Generalitat va presentar l’informe sobre l’estat de la biodiversitat a Catalunya, un document amb dades i amb valoracions de rigor, que ha alertat, molt especialment, la ciutadania que viu i treballa en els entorns rurals.
Què entenem per ciutadania rural? No és fàcil fer una definició sociològica d’aquest adjectiu que està vinculat a les poblacions relacionades amb la terra campa, és a dir, els camps. Sobre aquesta qüestió els professors de la UAB Jordi Rosell i Lourdes Viladomiu han publicat a la revista Índice del passat mes d’agost de 2020 un article que arrela en el concepte inicial de vincular el ruralisme a l’estadística dels habitants dels municipis i on sobresurt la consideració següent: «pocs dubtes hi ha sobre les carències d’utilitzar el nombre d’habitants dels municipis com a mesura de la seva ruralitat al prendre en consideració l’extraordinària diferència que hi ha entre els municipis d’Espanya». Per això ara, com a conseqüència de disposar de més tecnologia per fer mapes amb quadrícules de més qualitat i precisió, s’està, tant a la UE com a l’Estat, considerant d’establir una harmonització més equitativa i racional per mesurar els espais rurals deixant de banda la demografia i fent prevaldre la geografia, oblidant el concepte habitants/municipi com a referent únic per fixar la ruralitat. Per això, diuen els professors de la UAB en l’esmentat article: «Que una regió es pot considerar predominantment rural si és ocupada com a mínim per un 50% de la població que viu en quadrícules que formen part d’una àrea rural, i com a regions urbanes, aquelles amb menys d’un 20% de la seva població en quadrícules rurals, essent la resta de regions considerades zones intermèdies».
Aquesta definició obre moltes portes i reflexions sobre quin i com ha de ser el projecte rural d’aquestes regions, ja sigui pel que fa als espais periurbans o les àrees geogràfiques en les quals l’economia gira en part o molt substantivament a l’entorn del sector primari, en relació amb la producció d’aliments o amb la gestió forestal.
Als paisatges del Vallès, per posar un exemple proper, estan perfectament delimitats els espais urbans i també els espais protegits, com els parcs naturals de Collserola, del Montseny i de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. Però en l’interstici entre els espais esmentats hi ha una gran regió de zones intermèdies que participen de la natura i la ruralitat, les quals mantenen la biodiversitat, el patrimoni natural i la productivitat agrària, que no és menor, i permeten simultàniament que la ciutadania no rural pugui gaudir directament, amb molt poca inversió econòmica, d’aquest paisatge natural, que és una font de producció d’aliments de proximitat de qualitat, amb algunes denominacions d’origen protegides (DOP), fins i tot, sense oblidar el servei d’embornal de CO2 que exerceixen en el sanejament de la qualitat de l’aire.
Imatge de Berta Tiana.
Cal entendre i comprendre la necessitat de la convivència entre aquestes dues realitats de visions, que s’han de respectar i han de conviure racionalment, i això només és factible si, entre d’altres, hi ha la capacitat de donar seguretats jurídiques, especialment urbanístiques, a les dues parts, que permeti obrir propostes econòmiques viables i que faciliti mantenir aquest fràgil equilibri.
Durant els mesos de març, abril i maig de 2020, hem pogut veure com la «nostra natura de proximitat» ha entrat pels carrers i places, i molts de nosaltres hem descobert durant els dies de confinament, quan fèiem el passeig diari pel rodal, la riquesa natural que tenim. En Xavier Mayor ho comentava a l’article «El més gran experiment de la història dels humans», publicat el passat mes d’abril en aquesta mateixa publicació. Val la pena rellegir-lo. Ja ho diu sovint el també professor de la UAB Martí Boada, «que coneixem més els animals de l’Àfrica que la fauna que tenim a prop de casa». Afegeixo un referent més en aquest mateix sentit, amb les paraules de la secretària perpètua honorària de l’Acadèmia de Ciències de França, Catherine Bréchignac, al seu article de Le Mensuel de l’Acadèmia d’Agricultura de França: «L’agriculture: un équilibre pour l’homme dans son environnement», quan diu:
«Per viure millor, has de començar menjant millor, i fer-ho amb plaer. Hem d’ampliar les relacions entre els habitants rurals i urbans, desenvolupar l’agricultura a la ciutat amb cultius vegetals emmarcats per edificis que freguen les espatlles amb els districtes empresarials. Aquesta agricultura no serà suficient per alimentar tota la ciutat, però genera un “ordre vital” que fomenta el respecte per l’altre, i impedeix que la ciutat es torni inhumana; quan el respecte pels altres ja no hi és, la violència s’apodera dels barris.»
Compte, per què aquests relats potser són l’inici del nou paradigma que ens espera. Ho veurem aviat, això? O haurem d’esperar més pertorbacions ambientals per comprendre que els models actuals han quedat envellits. No fem tard, una vegada més!
—————————————————————————————————————————————————-
Notes per a enllaços
Biodiversitat a Catalunya
https://www.youtube.com/watch?v=MgMIkaUgNpk
http://mediambient.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/patrimoni_natural/sistemes_dinformacio/observatori-patrimoni-natural-biodiversitat/informe/estatgeneraldelabiodiversitatacatalunya-2020.pdf
Índice
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=80843
El més gran experiment de la història dels humans
https://www.quaderndelesidees.press/blog/el-mes-gran-experiment-de-la-historia-dels-humans/
Xavier Mayor
https://www.quaderndelesidees.press/blog/el-mes-gran-experiment-de-la-historia-dels-humans/
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
