DAVID VILA I ROS

El català (o el got que cal omplir)

[Per David Vila i Ros, escriptor i llenguaferit]

Ja hi tornem a ser. Com l’etern retorn de Nietzsche, el debat sobre la situació del català torna a omplir titulars i les opinions són, com sempre, contraposades.

Que sí, que el català està prou bé, que som uns deu milions de parlants, que mai no n’havíem estat tants, que sis d’aquests deu no l’han tingut com a llengua nadiua però l’han après, que el català té un gran poder d’atracció, que s’ensenya a l’escola, que la transmissió intergeneracional es manté, que tot això està encara més bé quan pensem en l’actual entorn de globalització i en l’extinció massiva de llengües que està provocant...

Que no, que les interferències de llengües més poderoses –el castellà, l’anglès...– són cada cop més intenses, que el paper del català en els mitjans de comunicació, el cinema, l’etiquetatge o el món judicial és testimonial, que a les xarxes socials no cal ni parlar-ne, que els joves cada cop el fan servir menys, que el marc legal ens va en contra (cal insistir en les polítiques lingüicides dels estats espanyol i francès?), que l’ús social és al llindar del 30%, la barrera que marca un punt de no retorn en els processos de substitució lingüística...

Que sí. I que no. I que tot alhora. Que tenim elements per veure el got mig ple? I tant. Que en tenim per veure’l mig buit? També, no en dubteu gens. Tot és qüestió de perspectives, ja ho sabem. Però només hi ha un matís que no hem de passar per alt. I és que els lingüistes –ep, els experts en el tema, no ho oblidem!– es decanten de manera gairebé unànime pel got mig buit. I si els científics que parlen del canvi climàtic i de l’extinció d’espècies ens transmeten més credibilitat que Donald Trump, per què no fem el mateix quan es tracta de substitució lingüística i d’extinció de llengües? Pensem-hi, si us plau. Pensem-hi.

Això sí, no ho deixem aquí, eh? Perquè estar preocupats per la situació del català no ens ha de fer caure en un posicionament pessimista o d’abandonament de la llengua, ans al contrari. Que la situació és complicada? Certament. Que podem canviar-la? També. I d’això va tot plegat: d’un canvi d’actitud. De la nostra actitud envers la llengua. Sí, ja sabem que sense poder polític real (real!) cap país no ha aconseguit normalitzar la llengua. Només cal mirar la història. El poder polític, en forma d’estat propi, és una condició sine qua non per a la normalització d’una llengua, una condició necessària però, alhora, insuficient. Perquè, com dèiem, també cal un canvi d’actitud dels parlants, un canvi d’actitud que impliqui entendre que no hi ha cap raó per renunciar constantment al català. Si aprenem a mantenir-nos-hi sempre, a fer-ho amb naturalitat i amb comoditat, sense canviar de llengua davant d’algú que té un color de pell diferent, que ens sembla que ve d’un altre país, que té un accent peculiar o que, simplement, no coneixem, estarem fent un petit pas cap a la normalitat. I tot llarg camí comença amb un petit pas, oi? Potser no és fàcil, certament, perquè arrosseguem un munt de prejudicis que ens fan creure que, parlant sempre en català, estem sent mal educats. Però no, només són prejudicis fonamentats en tres segles de repressió lingüística, prejudicis que, com si fossin cadenes, cal trencar per esdevenir realment lliures. En aquest cas, lliures lingüísticament.

Ep, i que quedi clar: tot això no ho fem, només, perquè ens estimem el català. Que ens l’estimem, no cal dir-ho! Ho fem, també, perquè cada llengua és una manera única i genuïna de veure el món, cada llengua ens confereix una visió diferent de la realitat i, per tant, cada llengua és una eina insubstituïble davant del pensament únic, aquella grisor a què el sistema (quanta raó que tenia Orwell!) ens vol abocar. Cada cop que desapareix una llengua ens acostem més a aquesta grisor. I qui la voldria, podent gaudir d’un ventall infinit de colors?

Així doncs, preservem la diversitat lingüística, preservem el català. Potser no sabem si el got és mig ple o mig buit, però el que tenim clar és que volem omplir-lo fins que vessi. És a les nostres mans o, més ben dit, a la nostra llengua, i tots aquells que ens sentim llenguaferits volem fer-ho amb un somriure. Som-hi?

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top