Els partits que han estat al Govern els últims anys no han abordat el problema de l’habitatge d’una manera efectiva. Factors clau d’aquest fracàs de la política d’habitatge són les successives modificacions realitzades de la Llei d’arrendaments urbans (LAU), que no han servit per facilitar l’accés a l’habitatge, o la nul·la definició d’un programa efectiu d’habitatge públic.
L’executiu no es va saber anticipar al que succeïa a la societat i no va donar el suport necessari al mercat del lloguer, en especial al període 2011-2014, en què es posava de manifest la necessitat de polítiques d’habitatge a favor dels segments més desfavorits.
L’eliminació de les deduccions per la compra d’habitatge, a inicis de gener del 2013, o els últims canvis de la Llei d’arrendaments aprovada al març, han estat pedaços en comptes de solucions decidides a l’actual escalada de preus. Mesures com el límit de dues mensualitats a les fiances, l’actualització de rendes basant-se en l’IPC o l’ampliació de la durada dels contractes d’arrendament –de tres a cinc anys en el cas de propietari particular i set en el d’empresa– poden tendir a reduir l’oferta d’habitatge disponible.
La manca clara d’un pla d’habitatge públic que faci previsions a curt, mitjà i llarg termini, o que els últims Pressupostos Generals de l’Estat del 2019 presentats pel govern de Pedro Sánchez –que no van tirar endavant– i contenien una partida d’habitatge amb una dotació inferior en un 60% als nivells de fa una dècada, fa que l’escenari no tingui pinta de canviar de forma rellevant en els pròxims anys. Aquesta situació queda palesa si donem una ullada a les dades publicades pel Ministeri de Foment referents a la construcció d’habitatge públic de lloguer durant el període 2005 al 2018.
Cal cercar mesures de consens que afavoreixin l’accés a un parc d’habitatge assequible, com polítiques de foment al crèdit per la construcció d’habitatge –públic o lliure– per part del sector privat, amb convenis regulats amb les entitats financeres, o augmentar la protecció dels propietaris d’habitatges de lloguer, que per cert, representen el 90-95% del parc disponible. L’actual indefensió dels arrendadors, davant el vandalisme o els impagaments de les rendes, i amb certa dilació de les resolucions judicials, no ajuden l’estabilitat del parc d’habitatge i la seva funció social.
Si addicional a l’anterior s’apostés per mesures decidides per rehabilitar i adaptar l’envellit parc d’habitatges existent, en termes d’aïllament acústic i tèrmic, amb equips de climatització eficients i sistemes d’estalvi d’aigua i captació solar, a més de generar importants oportunitats de negoci, tots tendiríem cap a una economia verda, de la qual, segons sembla, en depèn el futur de la nostra societat.
