Un col·lega periodista m’explicava que, just després d’independitzar-se, la seva mare es va haver de comprar una ràdio. Trobava a faltar xerrar amb ell a totes hores. Un altre amic del gremi, tot al contrari, sosté que els seus pares van entrar en un estat descontrolat d’eufòria quan va marxar de casa. Es van reformar el pati, van posar-hi una piscina, van començar a sopar sushi cada diumenge i a comprar pernil de glà Gran Reserva. I ara pateix per si un dia es troba la seva habitació reconvertida en un gimnàs.
El món és ple de famílies a qui se’ls esmicola el cor o que s’entreguen al luxe i al plaer –i més si guanyen en intimitat– quan les criatures abandonen el niu. Un pas que molts joves han fet darrerament, coincidint amb la fi del confinament. Després de l’arrest domiciliari generalitzat, la idea d’independitzar-se amb amics –la família que un escull, dit amb cursileria– en molts casos va passar de paraules a fets. Hi havia la intenció rondant pel cap des de feia temps i aquest ha estat el moment adequat per dur-la a terme.
1.
Una casa anglesa i quatre amics
Una casa anglesa i quatre amics d’escola són Can Formiga. El Mateu, l’Aleix, el Nil i el Martí, cadascun amb un prestatge assignat a la nevera. Ara no delatarem ningú, però hi ha qui, a jutjar per l’absència de provisions, no s’ha acostumat a viure sense la gastronomia familiar. A poc a poc, que no fa ni dos mesos que comparteixen pis.
Can Formiga és com han batejat la casa de quatre habitacions del carrer de Gràcia on viuen junts. “Ja en parlàvem abans de la pandèmia, teníem clar que volíem viure l’experiència”, explica el Mateu.
Després d’aquest breu període en què han tastat la independència, té dues sensacions que es conjuguen constantment: la de llibertat i la de responsabilitat. “Pots fer el que tu vulguis, sense obligacions, però si deixes la roba en un racó no apareixerà per art de màgia a l’armari. Creixes, fas un pas endavant, perquè t’has de responsabilitzar de les coses”.
Han passat de veure’s una, dues o tres vegades a la setmana a fer-ho cada dia. Però poc: “No coincidim gens els quatre, cadascú té els seus horaris. Per això una de les coses que ens agrada fer és, després de sopar, mirar la tele junts. Per exemple, Crims. O també… Mai m’hauria imaginat que m’enganxaria a La isla de las tentaciones!”, reconeix amb un punt de vergonya. Un altre moment en què coincideixen tots és diumenge a la tarda. I ho aprofitaran per gravar un podcast, El formiguer.
Sap que viure amb col·legues no és per sempre, sinó una època, però no s’han marcat cap data: “És un període de transició, per gaudir. Té un final, però tampoc no veig que sigui pròxim”.
El Mateu i el Nil (probablement després d’haver netejat el pis, conscients que hi aniria una fotògrafa) / V. ROVIRA
2.
No regaleu plantes al Biset
Durant la quarantena, la Marina, la Ivet i la Núria van decidir-ho en ferm, anirien a viure juntes. Així doncs, van començar a mirar pisos durant el desconfinament. I el juliol ja en tenien un, que anomenen com El biset –viuen en un Bis i així es va quedar–.
“Sempre havíem dit que ho faríem quan tinguéssim feina fixa”, expressa la Ivet, que afegeix que, sobretot, la va impulsar el fet d’haver “tingut molta llibertat” durant l’Erasmus. En arribar a casa, i més durant el confinament, va notar més “pressió”. És un cas semblant al de la Marina, qui va estar dos mesos vivint fora, i també va necessitar independitzar-se després “d’estar 24 hores i 7 dies a la setmana a casa, durant la quarantena”.
Van fer el pas conscients del que significa: “Si et surt malament, perds les companyes de pis i perds les amigues”, destaca la Marina. És per això que, tot i tenir experiències prèvies de convivència molt positives, van establir algunes normes de convivència sagrades: “Com repartir despeses, si posem rentadores comunes…”, enumera la Ivet. “Avisar sempre si ve algú, que no t’enganxi en pijama o sortint de la dutxa”, afegeix, divertida, la Marina. Tot es resumeix en una bona comunicació.
Durant l’experiència incipient, doncs, no han perdut cap amiga. Però sí plantes: “Una tomaquera que vaig portar… Una palmera molt maca, que també va acabar dissecada… Una menta que el segon dia ja estava resseca… Se’ns moren totes!”, exclama rient, la Núria.
La Ivet, la Marina i la Núria / V. ROVIRA
3.
És qüestió de compatibilitat
Quan dues persones es plantegen compartir pis, es pregunten si són compatibles. No tenen cap dubte que ho són, després de dos mesos plàcids vivint plegades, la Sònia i la Ivet. Casa seva s’ha popularitzat com a Xampi Pis.
“Som fàcils de convivència. Fa molts anys que ens coneixem i les nostres maneres de fer són bastant comunes”, resumeix la Ivet.
Ella feia temps que volia fer el pas d’independitzar-se, però econòmicament no podia fer-ho sola. La Sònia, que tenia clar que havia trobat la companya ideal, es va acabar de decidir després del confinament.
Hi va tenir a veure–amb això també són compatibles!– l’ofici de totes dues: “Som una mestra i una infermera. Estem bastant exposades. Ens preocupava contagiar els pares i ara estem més tranquil·les”, exposa la Sònia.
La Sònia i la Ivet / V. ROVIRA
