Publicitat
DSCases

Minimalisme per a la salut mental

Casa londinenca dissenyada per John Pawson, un dels màxims exponents del minimalisme /John Spinks / Port

No, el minimalisme no és com resol la decoració l’estudiant universitari que té un menjador raquític: només un sofà, una taula i una única prestatgeria, presidida per un cactus solitari amb els dies comptats, condemnat a la deshidratació. Ni pintar les parets del pis de blanc no et fa més minimalista.

Darrere del minimalisme que decora els interiors de les llars hi ha una filosofia, un corrent estètic molt arrelat. Hi ha una intenció. Crear un espai on regni l’ordre, únicament amb elements essencials, indispensables, deslliurat del que és innecessari. Simplificar la decoració fins a comptar, només, amb el que és funcional. I, entre elements reconeixibles, aire lliure i llum. Mies van der Rohe n’és l’avi –i pare de l’arquitectura moderna– i se li atribueix la frase que millor resumeix la tendència artística del minimalisme: “Menys és més”. En aquests espais, a més, hi predominen els colors neutres
–sí, normalment el blanc– per guanyar amplitud.

En aquesta equació, Marcelo de Medeiros, professor de Disseny de productes i d’interiors de l’ESDi, encara hi veu imprescindible sumar-hi línies i materials de qualitat. “Com més ben dissenyat estigui un espai minimalista, menys es notarà que ho és, de minimalista. Més costarà adonar-se’n. I això és bonic”, expressa.

La pastisseria londinenca Cannelle, dissenyada el 1988 per l’arquitecte John Pawson, condensa la màxima expressió del minimalisme: a l’aparador, de vidre translúcid, hi ha exposat un únic pastís en un cub de vidre transparent. “El minimalisme, com a forma de purificació, va ser una resposta al postmodernisme, a la tendència de carregar de detalls”, assenyala Mila Nikolić, arquitecta i també professora de l’ESDi. Precisament, van ser els anys 80 quan el corrent va aprofundir a moltes ciutats: “Va ser una reacció a la densitat urbana, al soroll, al trànsit, a la saturació”, apunta Nikolić.

Com a forma d’higiene mental

La decoració de la llar pot ser terapèutica? Igual que ajudava a fer digerible el rebombori de les ciutats, el minimalisme en un interior de casa contribueix a millorar la higiene mental i el benestar a través de la sensació d’ordre. S’erigeix com un mecanisme per ajudar a desembussar el col·lapse psicològic, el neguit, l’estat de nerviosisme constant a què ens sotmet l’estrès diari. Ara, accentuat per la pandèmia.

“Hi ha estudis que demostren que el minimalisme neteja l’espai, que genera menys distraccions, que desemboira el cap. I això no només és per l’arquitectura, sinó també pels colors. El blanc ens transmet puresa, evoca la positivitat del naixement, tal com deia Kandinsky. Ens repercuteix, ens aporta calma”, detalla De Medeiros.

Aquesta idea es pot, fins i tot, aplicar en un sentit més ampli i profund: “Si parlem de netejar, d’empaquetar, de deslliurar-se dels elements innecessaris, el minimalisme pot ser part d’un pla complet per aplicar a la vida”, reflexiona Mila Nikolić.

És un estil per a rics?

Cases d’angles rectes immenses enmig d’un espai obert i natural, amb pati i piscina. Les parets, de vidre, perquè la llum de l’exterior les inundi. I interiors llampants i de grans superfícies, amb poques parets, on comuniquen les estances amb pocs mobles, però d’un relleu que evoca l’alta gamma. L’allau d’imatges que acompanyen els catàlegs d’habitatges minimalistes fan pensar que és un estil exclusiu per a butxaques folgades.

És, doncs, un estil per a rics? “No pas. Si s’opta per omplir l’interior d’objectes només indispensables, n’hem d’adquirir menys quantitat. En un menjador, si anem al que és més elemental, amb una taula i un lloc on seure, ja fem. En una entrevista, Ricardo Bofill deia que el nou luxe no és tenir elements cars, sinó espai”, contesta De Medeiros. Ara bé, el professor matisa que els pocs elements marquen la diferència: “Pots tenir una taula d’Ikea o una taula de marbre dissenyada per Mies van der Rohe. La qualitat d’un espai minimalista es veu repercutida per l’acabat dels objectes, per la puresa de les línies, si són polides o no”.

De fet, arrossegant la filosofia zen, el minimalisme va expandir-se popularment al Japó perquè engrandia pisos minúsculs –comenta Nikolić, contestant a la pregunta si el minimalisme és un estil per a rics–. L’arquitecta també es fixa en l’estil escandinau, “que té les arrels en la simplicitat de viure”; és a dir, es desprèn d’elements superflus, és funcional. Ho exemplifica a través de “les cases tradicionals de poble” que el minimalisme es pot abastar “amb mitjans molt limitats”.

Però aquest estil de decoració suscita una pregunta que ressonaria a la ment de moltes àvies fins a torturar-les: com compatibilitzar el minimalisme –i la reducció a la funcionalitat per la qual aposta– amb el fet d’omplir la llar amb un fotimer de fotografies de nets? No deu existir cap minimalista prou purista ni radical que s’atreveixi a negar el dret a tenir fotografies de nets a les àvies. Ni el mateix Mies van der Rohe ho faria.

En referència a tenir elements familiars exposats que tinguin un vincle profund amb nosaltres, com podrien ser alguns mobles o fotografies, Nikolić opina: “Són dos conceptes oposats, però els criteris del que és essencial són individuals, i el mèrit del bon disseny és conciliar-los en un mateix espai”.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top