[Per Josepa Camps Venut, geògrafa UAB]
Mentre Catalunya inverteix 50 milions en cinc hospitals “satélite” vinculats als ja existents per lluitar contra la Covid-19, Madrid fa un nou Hospital Isabel Zendal sense personal associat. Aquesta és la notícia comparada que sempre trobem en el debat sobre el model entre Catalunya i Madrid, que ens fa pensar que fem les coses més bé, però potser cal aprofundir per saber si és que ens estem confiant massa, i quan posem el focus al territori les coses no són tan positives.
Els cinc hospitals catalans que s’incorporen com a hospitals satèl·lit actuen com a “hospitals motxilla” associats a equips mèdics potents i amb prestigi, i sobretot fent les estructures d’Estat de la salut pública catalana, un dels serveis públics més preuats pels ciutadans que estan situats al Parc Sanitari Pere Virgili (Vall Hebron BCN), Hospital de Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat-BCN), Hospital Trias i Pujol (Badalona-AMB) i Hospital Moisès Broggi (Sant Joan Despí-AMB)-Baix Llobregat i fora del territori metropolità l’Arnau de Vilanova (Lleida).
D’aquests hospitals reforçats com a grans hospitals tots estan a menys de 10 quilòmetres, excepte el de Lleida, i no n’hi ha cap al Vallès, ni a l’Occidental ni a l’Oriental, i alguns estan en un entorn no universitari. Aquests hospitals integren i confonen el servei a Barcelona ciutat (1,5M de persones) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB 1,6M de persones) i no tenen criteri d’ubicació segons regions metropolitanes sanitàries Nord i Sud, i obliden la regió metropolitana global (1,7M persones) en l’espai de territori intermedi en l’eix de la UAB i de la B-30 amb els hospitals de Granollers, Vic, Manresa i Girona. En aquesta aposta estratègica no es parla de la proposta del conseller Comin d’integrar l’Hospital General de Catalunya en el sistema públic de Consorcis del Servei de Salut de Catalunya, i per tant els ciutadans de Rubí, Sant Cugat, Castellbisbal, entre d’altres, segueixen sense un gran hospital de referència.
I per no desanimar els interessos perifèrics, citen que en el futur el Vallès es veurà reforçat amb el Parc Taulí Sabadell que tindrà com a hospital satèl·lit el Redosa-Ernest Lluch, oblidant que hi ha altres hospitals públics i consorciats com Mollet i Granollers, Martorell, Terrassa, tots en la proximitat de la UAB i sense l’impuls necessari. Però el que no diuen és que no es gastarà més diners en nous hospitals en 10 anys perquè l’oferta de llits metropolitana ja està feta amb aquests 5 nous hospitals satèl·lit, si no és que anem cap a una crisi de salut global encara més gran i més i continuada, impensable malgrat el drama de la pandèmia de la Covid actual.
El model Parc Taulí Hospital Redosa-Ernest Lluch a Cerdanyola del Vallès no és viable i és un engany institucional, en el context desfavorable ja explicat. Aquest projecte hospitalari es troba en municipis diferents, el primer situat fora de l’AMB, i es preveu posar-lo a Cerdanyola-Montcada-Ripollet, però es troben sense connexió directa ni estacions de ferrocarril combinades –Renfe–, estan a una distància molt rellevant de 10 quilòmetres, i en realitat amb aquesta distància necessiten formar equips hospitalaris paral·lels, i no poden ser un suplement o complement l’un de l’altre, com tampoc ho són Mollet o Granollers.
Anem cap a un model hospitalari del Vallès totalment minifundista dins de la Regió Metropolitana de Barcelona que no comporta capitalitat, ni recerca, ni gruix ni potencialitats en xarxa. Tenim diversos hospitals mitjans sense cap rellevància, sense dotació d’equip d’urgències rellevant excepte en alguns aspectes puntuals, i a més sense cap coordinació rellevant amb la UAB, que tot i tenir la Facultat de Medicina i Infermeria, fa d’Hospital Universitari a distància, i és una universitat que per no tenir no té ni un Centre d’atenció Primària-CAP UAB públic en el seu Campus Universitari de 50.000 persones entre professors, alumnes i personal no docent, i que ha acabat mutualitzant i ha privatitzat els serveis mèdics bàsics de medicina en el treball.
En aquest context de microhospitals vallesans irrellevants, on el Departament de Salut no té cap política territorial des que el conseller Comin va fer una oferta i aposta potent per l’Eix de la B-30 i la UAB, cada alcalde i cada consell comarcal demanen el seu hospital, sense tenir cap tipus d’estratègia rellevant per fer un pol científic i potent al Vallès, esdevenint una vegada més un altre sector productiu i de serveis de la perifèria de Barcelona. I a cada bugada d’inversió pública del pressupost del CATSalut i de la Generalitat perdem un llençol vallesà, i mentrestant, l’Hospital de Terrassa com a metàfora esdevé hospital penitenciari enmig d’un erm, i el Parc Taulí de Sabadell el paguen amb diners del pressupost de l’Ajuntament, mentre que els cinc nous hospitals Covid es paguen amb diners de la conselleria de Salut.
