Quan la doctora Teresa Gili i la infermera Gemma Gómez pugen al cotxe són un equip, sense donar més importància a la tasca individual de cadascuna. “Tractem i acompanyem les famílies i els nens que tenen malalties incurables”, explica Gómez. I és que al final, per a aquestes dues membres de l’equip de cures pal·liatives pediàtriques del Taulí, el més important és la proximitat i el contacte humà, no el càrrec.
La infermera Gemma Gómez, fent cures a Adam Ben Chikh Elkhair / VICTÒRIA ROVIRA
“Les famílies ens veuen per igual”, explica Gili, i Gómez hi afegeix que “ens tenen molt integrades com un equip, no com a metge i infermera”. Actualment, l’hospital de Sabadell atén una trentena de pacients en aquesta situació. Les famílies poden triar si volen rebre l’atenció al centre sanitari o a domicili. Les sanitàries curen i acompanyen amb una premissa: augmentar la supervivència de qualitat dels pacients, no “curar per curar”.
La importància de les cures
L’Adam Ben Chikh Elkhair, veí de Campoamor, té 15 anys. El seu part va anar bé, però al cap de dos mesos i una setmana va fer una hemorràgia cerebral de la qual no es va saber la causa. Des d’aleshores la seva vida i la de la seva família van canviar completament; ell pràcticament no es pot moure del llit. “El més important és tenir salut per cuidar-lo. Sense salut i força ningú no el podrà cuidar”, afirma la seva mare, Awatif Elkhair. En una visita rutinària, la Teresa el troba esquelètic i explica que “està prim perquè no li podem donar tot el menjar que voldríem”, ja que els intestins no li funcionen prou bé i sovint vomita el menjar.
El cas del Marcos Cañizares no és tan diferent del de l’Adam: en el part va patir una manca d’oxigen que li va provocar una paràlisi cerebral. Aquest veí de Barberà de 9 anys “s’expressa a través de la vista i el somriure”, destaca el seu pare, l’Iván. I és que el Marcos no pot parlar, però igual que l’Adam és molt agraït, amb qualsevol cosa que li fas riu i no deixen de ser nens i el que més els agrada és jugar.
Incertesa
Conviure amb una malaltia incurable vol dir viure amb la incertesa, tal com expliquen les sanitàries i els familiars dels pacients. “Sabem que tindrà un empitjorament, però per què pensar-hi? Quan hagi de ser farem front al que hagi de venir. Viure el futur al present és el pitjor”, remarca Iván Cañizares.
Gemma Gómez fent una observació a Marcos Cañizares, al seu domicili / VICTÒRIA ROVIRA
La doctora Teresa Gili, protegida amb l’EPI per prevenir el contagi del coronavirus / VICTÒRIA ROVIRA
La infermera Gemma Gómez atent Marcos Cañizares / VICTÒRIA ROVIRA
