[Per Josep Gisbert, periodista]
Feia tot l’efecte que els partits dits independentistes, els que en nom de l’independentisme els últims anys han remenat les cireres al Govern, i que a partir d’ara valdria més qualificar d’ex o directament d’autonomistes, un cop han preferit abraçar còmodament el processisme amb l’excusa d’eixamplar la base i han renunciat a la independència com a objectiu immediat –i això val per a ERC, però també per a JxCat–, s’endurien precisament per tot plegat una bona patacada a les eleccions. En feia l’efecte, però l’entossudiment d’alguns a voler-les fer tant sí com no, peti qui peti, plogui, nevi o faci sol, el 14 de febrer, tot i l’empitjorament de l’alarmant situació sanitària a causa de la pandèmia del coronavirus, ha canviat, encara que no ho sembli, el panorama.
El PSC va veure com amb l’ensorrament de Cs i el desgavell del món independentista se li obria l’oportunitat no només de recuperar el terreny perdut –el 2017 Cs va créixer tant sobretot gràcies a la davallada del PSC–, sinó fins i tot d’arribar a la mateixa presidència de la Generalitat. I es va afanyar a canviar, tot i haver-ho negat més vegades que sant Pere, l’incombustible Miquel Iceta per Salvador Illa, per aprofitar l’efecte de qui, sent ministre de Sanitat del país amb una taxa més elevada de morts a causa de la Covid, no s’entén com s’havia convertit en el polític més ben valorat d’Espanya (són aquelles coses que només passen, efectivament, a Espanya). Així entrava en joc l’efecte Illa, com un coet disparat a qui les enquestes –algunes, pel que sembla, més cuinades del compte– no van trigar a donar la victòria. Calia aprofitar, doncs, el moment dolç i posar les urnes com més aviat millor, abans que l’efecte no s’esvaís. És per això que el PSC va ser l’única de les formacions representades al Parlament que es va oposar a endarrerir els comicis al 30 de maig, com volia el Govern. Si uns tenien interès partidista a posposar-les, els altres en tenien tant o més a celebrar-les abans-d’ahir.
Fins aquí la batussa política habitual. L’escenari, però, canvia radicalment en ficar-s’hi els tribunals, en aquest cas el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). L’entestament que les eleccions, malgrat l’evolució desfavorable de la pandèmia i els riscos que això comporta, han de ser el 14 de febrer ha donat als partits exindependentistes l’argument del qual altrament no haurien disposat per intentar retenir posicions i fer-se forts una altra vegada. En l’acció de la justícia espanyola denegant l’ajornament dels comicis, JxCat i ERC hi han vist la mà negra d’una “operació d’Estat” per debilitar l’independentisme i fer que, sigui com sigui, guanyi el PSC i hi han trobat el pretext que els faltava per cridar a la mobilització en contra d’aquesta maniobra. Sense pensar-s’ho, han tingut la campanya pràcticament feta.
Quines conseqüències tindrà tot plegat no es trigarà gaire a saber-ho. Si la legislatura hagués continuat fins al 30 de maig, els partits del Govern s’haurien anat consumint en les seves pròpies misèries, i molt particularment ERC, que havia volgut fer bandera de la gestió gairebé contraposant-la a la reivindicació de la nació i hauria acabat completament ofegada per la gestió nefasta de la pandèmia i les seves conseqüències. Ara encara podrà parar el cop, i JxCat treure profit de la seva capacitat d’espolsar-se les responsabilitats i repartir-les sempre entre els altres i ves a saber si prou per arribar primer a la meta o davant del PSC. El que és bastant probable, a més, és que els números de la majoria absoluta –ni que sigui amb la CUP i potser amb altres minories– els tornin a sortir.
I el PSC potser haurà fet l’efecte del conte de la lletera: entre l’efecte dels uns i l’efecte dels altres bé pot acabar passant que al final l’efecte Illa no sigui tant com uns es pensaven ni com altres volien.
