[Per Manel Camps Bosser, periodista]
A la contraportada d’aquest diari, a la secció Patrimoni de Sabadell, de dijous passat, 4 de febrer, es va publicar una ressenya sobre l’estat d’abandonament en què es troba l’antic Molí d’en Galí, situat just a sota del bosc de Can Deu, al peu del camí de Sabadell a Castellar i a tocar del riu, però una mica arrecerat d’aquest últim, la qual cosa el va salvar dels tràgics efectes de les riuades del 1962.
El molí originari era del segle XVI, un molí fariner que va passar a mans dels Deu, de Can Deu, i, posteriorment, a finals del segle XVIII va ser adquirit pels germans Ignasi i Francesc Galí, paraires terrassencs que hi instal·laren uns batans i posaren així el molí al servei de la indústria llanera, funció que va mantenir fins a finals del segle XX.
Durant més de 40 anys, el molí, que més aviat se n’hauria de dir dels Galí, atès que els iniciadors eren dos germans, amb el mateix cognom, per cert, que el dels fundadors de la primera gran empresa llanera de Terrassa a l’inici de la industrialització, va estar molt vinculat a la meva família i per això m’ha semblat oportú escriure aquest article i recordar una de les seves èpoques destacades.
Havia acabat la Primera Guerra Mundial, quan Joan Salvó i Armengol, natural de Sant Llorenç Savall i veí de Sabadell, va entrar a treballar al Molí dels Galí, aleshores propietat del seu familiar Ramon Puigdomènech Salvó, que l’havia rebut de mans de Valentí Gorina i Comadrán, continuant així el negoci dels acabats tèxtils sota la raó social Successor de Valentí Gorina. El 1935, Joan Salvó en va agafar el relleu al capdavant i fent companyia amb Joan Camps Figueras –el meu avi–, de la Creu Alta i que ja hi treballava com a encarregat, i Josep Viladomat i Armengol, també creualtenc, emprengueren la transformació i ampliació de l’empresa. Malauradament, el parèntesi de la guerra civil i la primera postguerra ho va estroncar i alentir tot, però, finalment, l’any 1945 naixia la societat mercantil col·lectiva Salvó i Companyia, en què Joan Salvó i Josep Viladomat assumien, fonamentalment, l’administració i la gerència, i Joan Camps, la part productiva i comercial.
El vell Molí dels Galí era –imagino que encara ho deu ser avui– un lloc privilegiat per l’aigua abundant de què gaudia, un factor determinant per a la indústria dels tints i els acabats, especialment de roba d’abrigar, a què es dedicava Salvó i Cia. Amb l’impuls que li van donar els tres socis i els bons anys que van anar encadenant, la firma es va situar ben aviat entre les millors de Sabadell en la seva especialitat. Aviat també s’hi van afegir els fills, Fermí i Josep Viladomat, Marià Camps –el meu pare– i el gendre de Joan Salvó, Jaume Roma. Pares i fills, amb el seu esforç i el dels treballadors que hi van treballar durant les quatre dècades d’activitat que va sumar, van fer créixer l’empresa i el seu prestigi, de manera que la cartera de clients era gran, tant de la nostra ciutat com de Terrassa, principalment.
La greu crisi econòmica derivada de la crisi del petroli dels anys setanta va ser el principi del final per a Salvó i Cia, i va ser també el detonant que va posar en evidència que no hi havia hagut la visió adequada sobre l’evolució del negoci i la necessitat de posar-se al dia per fer-hi front. A l’inici de la dècada dels vuitanta, l’empresa va ser liquidada. El Molí dels Galí va passar a mans d’altres industrials del ram i va continuar així operatiu encara uns anys més, fins que finalment devia ser tancat i abandonat.
Les vegades que havia anat al molí a veure l’avi i el pare treballant i fent xocla amb els treballadors, al peu de la màquina d’estricar. I quants cops havia jugat entre les enormes piles de peces pendents de ser tenyides! Encara sembla que senti aquella olor forta dels teixits molls i el soroll dels batans de fusta o que vegi el vapor de les barques dels tints. Ho recordo tot perfectament. Em dol molt veure la vella fàbrica tan abandonada i tanta deixadesa en tot el nostre patrimoni industrial per la manca d’idees i, sobretot, de recursos econòmics. Si els tinguéssim, es podria fer tant on tant s’havia fet!
