[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
L’amic i col·lega Oriol Bartomeus –un dels acadèmics especialista en anàlisi electoral més consistent– publicava un article quatre dies abans de les eleccions, 14F: punt i seguit, punt final o punts suspensius, en què analitzava els diversos escenaris polítics que es podien produir un cop celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya. I acabava la seva anàlisi assenyalant: “Els electors votarem i els dirigents hauran de decidir la següent jugada amb les cartes que els haurem donat. Una elecció, com totes, que no deixa de ser una oportunitat”.
La jornada electoral de diumenge va confirmar diverses especulacions que havien recorregut tota la campanya. Es van constituir sense problemes les meses electorals tot contradient els auguris de dificultats que l’important nombre de recursos i excuses davant les Juntes de Zona podien fer preveure. En aquesta ocasió la por a la pandèmia s’afegia a la tradicional mandra cívica a formar part de les meses electorals.
En canvi, el retrocés en la participació ha estat molt important: més de 25 punts respecte al 2017. Però de les tretze eleccions al Parlament de Catalunya, en sis ocasions no s’ha arribat al 60% de participació. De fet, només en les dues anteriors conteses electorals, les molt polaritzades del 2015 i del 2017, s’havia superat el 70%. A més, continua produint-se una abstenció diferencial, ja que es produeix amb força més intensitat en els districtes de menor vot nacionalista (ara independentista). Només cal veure el diferencial de participació per districtes a Sabadell: els districtes 1 i 2, els de més participació, són districtes on ha guanyat JxC i ERC, i en canvi els districtes 3, 6 o 7, on va guanyar el PSC, se situen entre 9 i 16 punts per sota de la mitjana de participació a la ciutat.
Però la qüestió plantejada per Bartomeus, després de les votacions de diumenge, queda més que mai en mans dels dirigents dels partits que s’han disputat la victòria. Malgrat que el resultat electoral sembla reforçar els arguments d’aquelles forces polítiques que han apostat pel diàleg polític i la recuperació econòmica i social de Catalunya (PSC, ERC i Comuns), sembla difícil que es pugui conformar un govern d’esquerres entre aquests tres partits, si atenem als vetos entre alguns d’ells. De fet, ERC, i sobretot Junqueras, semblen haver passat del discurs ecumènic a la soflama fonamentalista i antisocialista.
El manteniment d’una majoria independentista entre ERC, JxC i la CUP fa possible la continuïtat d’una majoria de Govern, que només amb la suma dels vots del PDeCAT (que s’ha quedat fora del Parlament) pot atribuir-se haver superat el 50% dels vots emesos. Però la curta distància entre ERC i Junts no deixa de dificultar també la formació d’un govern de “punt i seguit”.
Tampoc sembla viable una opció de govern que aporti transversalitat a la política catalana, com han apuntat els Comuns i, amb matisos també la mateixa ERC, sempre que es continuïn mantenint els vetos creuats entre socialistes i republicans i sobrevoli sobre aquests darrers la pressió de Junts, els Convergents passats per la centrifugadora, en afortunada definició de Manel Lucas. Els Comuns no podrien tampoc donar suport a un Govern amb la presència de JxC i sense el PSC, si no volen enterbolir les coalicions de govern on són presents.
Malgrat la victòria clara dels socialistes en vots i l’empat en escons amb ERC, sembla que només la intel·ligència dels dirigents dels diversos partits, posant les llums llargues de l’interès de Catalunya per sobre de l’interès particular, podria conformar un govern d’ampli espectre que superés el mal tràngol dels darrers anys; abordés amb fermesa la greu crisi sanitària, econòmica i social a la qual ens ha dut la pandèmia; establís les bases per a la recomposició de la unitat del poble de Catalunya; i encarés, amb aquest bagatge, una solució política a curt, mitjà i llarg termini del contenciós territorial amb l’Estat, tot aprofitant l’existència d’un govern de coalició d’esquerres a Espanya. Veurem si és possible avançar o ens mantenim en l’enroc.
